Por al desconegut o a no recordar?

L'altre dia, mirant fotos, un dubte que ballava pel meu cap des de fa temps va començar a prendre més força. El fet és que em preguntava si l'ésser humà li agrada viure al passat, amarat de records i fotografies que li recorden temps que havien estat millors, moments feliços o vivències més que agradables. o no, potser simplement és que les persones tenim la debilitat de tenir por a un futur desconegut, a un demà ple d'incerteses.

Tothom té a casa seva una fotografia de quan era petit, on hi apareixen els teus pares, - més joves-, els teus avis – encara més joves- i tu, amb una cara somrient i un vestit tacant amb el gelat que l'avi t'acabava de comprar. Tothom disposa d'àlbums i de pòsters penjats per les parets, amb les entrades dels concerts ben a pop. Més d'un, sobre la tauleta de nit o dins d'un calaix hi té un diari personal, on cada dia (que tens una estona) hi plasmes una part de la història personal. Una mica més amagat, la majoria hi tenen, hi tenim, una capsa amb les cartes d'antics amors, d'enamorats i enamorades, de prínceps i reines, amb les fotos i els dibuixos que estan escrits per darrere amb frases simples on us, ens prometíem la companyia i l'estima eterna. Missatges guardats amb l'esperança d'arrencar-nos somriures en un futur no tan llunyà. Qui més qui menys guarda els àlbums de quan era petit, aquells on la cal•ligrafia començava a ser la nostra amiga, aquells on els colors surtien de la línia que delimita el dibuix. No sabem on la tenim, però sense voler, també acabem trobant les orles d'un, de dos i de tres cursos. Records i més records que van i vénen. Però que mai desapareixen, perquè nosaltres no volem. Però per què no volem que marxin?

“Els temps passats foren millors”. Ens agrada creure això, ens agrada recordar-ho d'aquesta manera i per això ens cobrim de pols històrica (per curta que sigui) i memoritzem cançons, pengem fotos i llegim cartes antigues. D'aquesta manera l'ésser huma, un animal racional, recuperar la passionalitat salvatge. Es deixa portar per les vivències i els records, es deixa endur i confia, pensa que abans érem més feliços. D'altra banda, hi ha la por. La por a no saber què fer amb el nostre futur, amb el nostre present que ens marxa tan ràpid. Ens agafem al passat perquè és una cosa segura, una cosa que no canviarà. El demà és una cosa desconeguda pet tothom (encara que no tant pels homes del temps), un element abstracte que ens durà per un camí o per un altre. Així doncs, les persones ens agafem al passat per no oblidar i per no patir, per no patir per una cosa que encara no sabem.

Nosaltres, com a peces d'aquest tauler d'escacs en constant canvi. Nosaltres éssers humans, animals racionals, som els culpables de viure de records. Som els que ens agrada tenir por de coses que potser seran millor, de “demà”s desconeguts. Només nosaltres podem pensar i reflexionar les coses i creure que el que vindrà pot ser millor, que recordar està bé, però no ha de ser el ciment. El problema és que molts cops, davant del desconegut la nostra part passional guanya, el temor al pas del temps i a les decisions equivocades ens fan tremolar els esquemes. Uns esquemes, que després de pensar, no voldrem retocar per l'orgull, una altra característica de l'ésser humà.