Tema amb variacions (III)

El següent dijous, però, va tornar a albergar una cita de tarda. Ella encara no tenia prou valor per comunicar-li la part de sentiments que seguia guardant a la seva caixa; ell seguia necessitant els seus ulls. Un somriure i un petó van ser els elements protagonistes de la benvinguda. La veritat és que ell havia estat tot el trajecte de ferrocarril absort, absent, recordant l’estació on el color atzabeja dels ulls d’ella l’havien robat. Ella, paral•lelament i en silenci havia estat fent sudokus mentals, intentant resoldre tots els números sense equivocar-se. La veritat, no li era pas fàcil. No ho tenia gens clar. De moment, es seguia sentint còmode amb ell, amb les seves paraules dolces (a cau d’orella, o no) i les revelacions sinceres. Li agradava sentir com els dits d’ell s’embullaven amb els seus cabells foscos i la feien viatjar sense bitllet. Ell estava en un núvol, en un núvol que li tapava els darrers rajos de sol del trajecte de tornada a casa. Ella, no els veia sota el metro, però els tenia a dins.

El darrer (i ja hem dit darrer) dijous va ser diferent. Diferent pels dos, tan per ell que acabava de descobrir una peça del joc, fins llavors, desconeguda; com per ella, que va abocar tots els seus dubtes després d’haver-li demanat un petó. Ell estava descol•locat. El ferrocarril s’havia tornar un indret fosc i lúgubre de cop i volta, i no era pas perquè fos de nit, no. Perquè era un dia radiant, havia estat un dia radiant per ell fins el moment fatídic. Per ella, el metro feia temps que tenia els mateixos colors apàtics, les mateixes cares que espien sense voler. Ja no sabia com refugiar-se. Havia jugat totes les cartes a cegues i sense xarxa. La por l’empentava per darrere i el temps no estava al seu favor. Ell seguia contant pigues en la seva ment, moments de sol i carícies de nits passades. A ella li venien imatges dolces, tendres, afables i no sabia com foragitar-les. De fet, no sabia si foragitar-les, però ara, el tren ja havia marxat. La foscor dels ulls d’ella ara havien passat a ser dos forats, dos túnels per ell.

Els dijous s’havien tornat a transformar en dijous normals, en dijous de falsa rutina. Ella no sabia què fer per no pensar en el que estava fent i el que li estava passant. Ell no era menys, però estava en un altre món. Què podia pensar? Havia passat de tenir-ho tot (menys viatges de T-10 per tornar a casa els divendres) a no tenir res. No entenia les coses i en comprenia moltes menys. A més a més, encara que ho intentava, no es podia traure del cap aquells ulls foscos, aquells cabells llargs i foscos com les nits que havien compartit, aquella pell fina, uns llavis dolços. No li fugia del cap per més que ho intentava. I sabia que ella tampoc les tenia totes i això encara el feia perdre més. Hores vagues per casa, hores vagues al tren, missatges sense destinatari, però sí amb receptor. Ella seguia submergida en les seves trames sense resoldre, ens els conflictes perduts. Al metro, a casa i a tot arreu. Un no entenia res i l’altra no feia res per poder entendre les coses. Jugaven a perdre el temps, a desaprofitar estones de sol, a tancar els ulls i deixar marxar els vagons que partien del mateix lloc i acabaven en diferents destins.