Un simple "què"

Tenia moltes ganes de veure’l, ja que feia masses dies que no compartien respiracions, petons, suors i alguna que altra sorpresa, per dir-li d’alguna forma. Però el que de veritat tenia era por. Molta por. Por de veure’l i no saber com reaccionar. Temor a enfrontar-se a una nova realitat, a un nou repte que se li plantejava, tal i com una paret nua per un escalador novell.

Tenia la gran sort de ser jove i maca, bé, no sempre era sort. Ja que fins i tot, se li feia impossible comptar la quantitat de cops que l’havien jutjat per la seva aparença, però això són coses a part. També era llesta, vaja, complia totes les característiques necessàries per enamorar a qualsevol home. Però a ella això també li era igual. Només en volia un, però tanmateix, la por podia més que ella.

Es va aixecar del llit al compàs que marcaven les notícies. Aquell dia tocava un ritme trist, un ritme d’atemptats i suïcidis, com la majoria de dies, perquè enganyar-nos. No tenia sort. La quantitat tan gran de felicitat que desprenia, dia sí, dia també es veia atacada pels titulars informatius. Tanmateix, la gent això no ho sabia ja que el seu somriure radiant no desapareixia, i menys ho feia la guspira dels seus ulls fosocs. Es va col•locar les sabatilles d’anar per casa, que li havia regalat la seva padrina pel seu darrer aniversari, i va dirigir-se al lavabo. Es va baixar els pantalons de pijama i les calces i es va asseure al wàter. Es va canviar el tampó, doncs la regla era puntual i complidora. Tot seguit es va dutxar i es va mirar al mirall. Els ulls i els pits formaven un bon equip, era el que més li agradava del seu cos, i n’estava contenta. Es va lligar el barnús i es va arrepentir d’haver fet tot aquell mullader. El que li tocaria fregar! Se’n va anar corrents a l’habitació i es va vestir. Primer els mitjons perquè segons el seu pare és per on primer s’agafa el fred, després les calces i els pantalons curts. Va haver de buscar i rebuscar pel calaix dels sostens uns de nets però no en va trobar cap. Però com que ningú l’estava veient, va posar-se els del dia anterior (que ja feia dos dies més que els duia) i se’ls va cordar com cada dia. Damunt, una brusa blanca escotada i un mocador al coll. Ja estava llesta per enfrontar-se a l’esmorzar que encara s’havia de preparar. Un suc multifruites i una llesca de pa amb tomàquet amb un tall de pernil dolç van fer el fet. Amb les dents ja netes, es va decidir a baixar al carrer.

Si no hagués estat perquè acabava de mirar el calendari i perquè tenia l’examen pràctic del carnet de conduir el dia 23 de gener, hagués pogut pensar perfectament que ens trobàvem immersos en plena tardor. En un d’aquells dies de batalla entre el sol i el vent gèlid. Li agradaven aquells dies, la frescoreta, el vent i el sol jugant amb la seva llarga melena més fosca que els ulls. Es sentia bé. L’oficina on treballava li quedava a vint minuts des de casa, caminant. I li en quedaven poc més de quinze per arribar. No s’ho podia permetre, ja que no seria la primera vegada, i el cap no estava per orgues. Les cames no li van fallar i va arribar a l’hora exacte, ni un minut més ni un de menys, bé, no serem mentiders ni quedarem bé com a les pel•lícules. La veritat és que va arribar cinc minuts tard, però va tenir la sort (dels films americans) que el seu superior, aquell dia, feia més tard que ella.