dissabte, 22 de maig del 2010

Escriure’m, llegir-te.

El matí; la nit. El sol, l’ombra i la lluna. L’ombra que fa la lluna. El despertador i el mòbil que només fa de despertador. El rellotge que et diu que és molt d’hora. El teu cap que et diu que ja és massa tard. La finestra oberta i l’aire que corre per sobre teu. Els llençols nets;que ja no ho estan tant. Les poques ganes de llevar-se i la muntanya de feina que tens sobre la taula. La pols dels prestatges. Els llibres dels mateixos prestatges. Les pàgines subratllades i les que s’han llegit masses vegades. Les fotos que et miren i et recorden que ja no ets un nen. Els nens de les fotos. Els cartells de concerts. Les banderes sense nació. Els països de les banderes sense nació. Les ganes de córrer i de marxar corrents. La mare que et crida. L’esmorzar que vol entrar al teu estómac. Un estómac tancat des de fa temps. El pijama. El pijama que no portes posat perquè et molesta. La roba bruta. Les samarretes per plegar i els texans estripats penjats a la barana. La barana que t’ajuda a baixar les escales. L’aigua freda; les lleganyes. La tovallola que no hi és. Les sabatilles d’anar per casa que ja estan velles. Els crits dels veïns. Els lladrucs del gos dels veïns. La connexió a Internet que no va tan ràpid com promet l’anunci. La música. Les mans que et renten la cara. La màquina d’afaitar que fa temps que acumula pols; la pasta de dents que s’acaba massa ràpid. El paper de wàter i el cartronet que el permet enrotllar. La bicicleta i les presses. La roda que sempre es punxa i la forquilla que ajuda a arreglar-la (una estona). Tu. La gespa acabada de tallar. L’olor de terra mullada. L’olor d’asfalt mullat. No això no. El fang i els nens petits que hi salten damunt. Les mares que criden perquè hauran de tornar a posar una rentadora. Els pares que criden perquè hauran de tornar a posar una rentadora. L’esmorzar, que encara no te l’has menjat. El plat ple de molles i el setrill que no tapa bé. La brossa que s’ha de tirar. La ràdio de fons. La ràdio a primer pla. Les notícies que viatgen per les ones i les que viatgen en furgoneta impreses en diferents diaris. Els vint cèntims de més. La nevera per omplir i el compte corrent per no gastar.


La tarda i els fanals que s’engeguen cada vegada més tard. Parar-te davant d’una llibreria i tornar-hi a entrar. Preguntar si ja ha arribat el llibre. Dir que ja tornaràs un altre dia. Les fonts del carrer i el noi que porta ulleres de sol per observar les noies. Els acords d’un grup italià. La pell de les mandarines; cada cop menys. Els nespres que es resisteixen a arribar a la taula. Un correu web. Un foulard brut i una paret per pintar. Una altra paret per pintar. Poca pintura i menys temps. Ganes de comprar-te una moto i dir que vas a comprar tabac. No fumar. No fumar cigars. Ni altres substàncies. Mentir quan no toca (i quan toca). Passar de pàgina, enrere perquè no saps què has llegit. Una terrasseta amb pares joves. Canalla amb joguines d’abans. Un arbre que ja no hi és. El clot del terra t’ho explica. La mànega que rega fora d’hores i l’aspersor espatllat. O el regulador de les hores que el controla. La bústia plena al matí i buida a la nit. Tornar a casa i voler retrobar el llit. Un cap de setmana de sol i llibres. Una cadira antiga. Un balancí enyorat. Una parella d’avis assegut en un banc d’una plaça. El reggae dels cascs. Anar en contra direcció uns metres. Esperar a que el semàfor es posi verd. Recordar que demà és l’aniversari d’algú a qui estimes. Tenir una estona per tu. I una altra més llarga per ells. Per elles. Mirar aparadors i emprovar-te roba. Fer cua a un supermercat. Parlar amb un desconegut mentre puges amb ascensor. Mentre baixes. Sortir al terrat i cridar. Esperar que plogui perquè no portes paraigües i et vols mullar. El marc de fotos que vas regalar. Una foto per aquell marc de fotos. Les pigues amagades. Uns peus cansats. Un got de vi per sopar. Un volcà amb fum per estona. La butxaca esparracada. Diners, cèntims, xecs sense fons. Saltar-te tres, quatre, cinc parades de metro per caminar una estona. Respirar aire de veritat. Escapar-te a la muntanya i fer el teu cim. Seure al banc dels avis del poble de sempre. Parar. Pensar. Tornar a reprendre la marxa. Omplir la cantimplora a la font que raja poc. Contar rajoles amb xiclets. Encomanar dos badalls i prendre a passejar el teu gat. Comprar un regal quan no toca. Trucar al timbre i esperar a sentir una veu. Agafar el llistí telefònic i trucar al primer número de telèfon que acabi amb zero, sis, tres. Cantar un gol quan no és. Estirar-se al llit sense desfer-lo i engegar la música. Deixar que les mans busquin una altra vegada el cel. Deixar l’opi i no creure en déus. Esperar un autobús que no passa i enamorar-se d’una princesa. Ser fidel. Pensar en quan eres jove. En quan seràs gran. Comprar-te un gelat a l’hivern i fer-te un got de llet amb cacau calent a l’estiu. Sumar matrícules de cotxe i restar les de moto. Anar a l’òpera amb els amics. No fer tard i aprendre llengües. Tastar llengües. Sargir uns mitjons estripats. Enganxar-te com una paparra al sofà. Anar a córrer quan el sol marxa. Posar-te una gavardina i resoldre misteris. Canviar de canal. Estendre la tovallola molla i plegar la faixa. Pensar-te. El temps lliure. Un llit de matrimoni. Una piscina per omplir. L’aigua de la dutxa, massa calenta. Un full en blanc. Una llibreta per ratllar. Un, una, unes ganes de moltes coses. El pas del temps i el ball de les tecles desgastades. El començament; el final. Escriure’m, llegir-te.

dimecres, 5 de maig del 2010

Terrat fructífer

Per fi, per fi! Després de tres o quatre (ni se’n recordava…) plovent, el sol havia decidit traure el cap i colar-se per l’única finestra del pis. Que plogués, realment, li era ben igual, ni li anava ni li venia. Feia dies que no tenia res per fer. No tenia ningú a qui visitar i, ni molt menys, algú que l’hagués de venir a veure. La veritat, però, és que vivia en un pis petit, pestilent i ple d’humitat. Una cosa que no convidava a oferir horaris de visita. Constava d’una cuina adossada a un menjador petit que de seguida s’omplia de fum i una habitació encara més petita amb una cortina vella i estripada que la separava del lavabo. La cuina no era res de l’altre món, però tenia vitroceràmica i el sofà que havia trobat al contenidor del davant quedava la mar de bé, des que hi havia col•locat un llençol que la seva mare li havia regalat. El lavabo, com es podia esperar d’un pis d’aquestes característiques, sempre s’acabava embussant. Però clar, d’on no n’hi ha, no en raja. I per el preu que pagava, què esperava?
Això sí, el lloguer incloïa uns quatre mestres quadrats de terrassa dalt de tot de l’edifici. Clar que compartir-lo amb els seus veïns, no tenia gaire avantatges. Tot i els veïns, aquests pocs metres de llum i aire pseudonatural eren la seva font d’ingressos. Cada any hi plantava cinc torretes. Cinc torretes que a mesura que passaven les setmanes s’anaven fent grans. Grans com les plantes que hi creixien dins. Unes plantes, que al cap d’un temps explotarien en flors. Unes flors que, finalment, farien contents als compradors i a ell. I cada any, més. Vaja, un negoci rodó. Sí, potser una mica ()legal, però bé, qui no ha comès alguna ()legalitat algun cop a la seva vida?
Aquell terrat, a més, era l’escapada al món que l’envoltava. No hi havia antenes i tampoc hi havia edificis més alts al a prop seu. Com a molt, hi havia la roba estesa dels veïns -més d’un mitjó del que s’amuntegaven sota del seu llit, no era seu- cosa que li permetia divisar tota la ciutat. Una ciutat que s’havia anat fent gran poc a poc. Poc a poc com creixien, a les torretes d’aquell terrat, les plantes que tard o d’hora floririen i que li permetrien pagar el lloguer del pis que li donava l’opció de tenir un terrat. La veritat, però, és que no era una ciutat gaire maca. Els carrers del deteriorat casc antic on hi havia l’edifici amb un pis petit, pestilent i ple d’humitat que només tenia una finestra on, si plovia –com la resta de finestres- no hi entrava el sol, pudien a pixat i ressaca. Els carrers dels barris de les afores més nous pudien a diners i sobredosis de drogues sintètiques. El que més li agradava, però, era el mercat de segones oportunitats. Era un mercat on hi podia trobar de tot per ben pocs diners. Un mercat on les narius de li destapaven i on havia d’emprar un ull en mirar les gangues i un altre en vigilar els carteristes cada vegada més joves. Joves que, menys sovint del que voldria, entraven al pis on hi tenia un sofà que havia trobat al contenidor de casa seva i que havia cobert amb un llençol que la seva mare li havia regalat i li demanaven per les flors de les seves torretes. L’última adquisició havia estat una regadora de llautó amb més de tres vides. Els cops que tenia el recipient eren el seu carnet d’identiat. Tot i els cops, n’estava molt d’aquella regadora. Malgrat això, la seva millor compra havia estat una balança. Tampoc era moderna, però era precisa i és el que a ell li interessava. Però en aquell moment, el que més li interessava era pujar a comprovar que les torretes del terrat que li entrava amb el preu del lloguer de l’edifci més alt del casc antic, no estiguessin inundades. No volia que se li podrissin els seus ingressos. A la llunyania se sentien crits, alcohol i trets al cel. No recordava que fos dia de celebració, però tants dies tancat segur que li havien fet perdre alguna festa, o algun partit de futbol, o algun, bah! . No s’escolten trets al cel cada dia, o sí. Que curiós, feia poc, a tret d’anècdota, havia llegit un estudi on es deia que un 6% de les bales que es disparen a l’aire troben víctima. Tu creus?

L’estudi, cert; les plantes, podrides.