Per fi, per fi! Després de tres o quatre (ni se’n recordava…) plovent, el sol havia decidit traure el cap i colar-se per l’única finestra del pis. Que plogués, realment, li era ben igual, ni li anava ni li venia. Feia dies que no tenia res per fer. No tenia ningú a qui visitar i, ni molt menys, algú que l’hagués de venir a veure. La veritat, però, és que vivia en un pis petit, pestilent i ple d’humitat. Una cosa que no convidava a oferir horaris de visita. Constava d’una cuina adossada a un menjador petit que de seguida s’omplia de fum i una habitació encara més petita amb una cortina vella i estripada que la separava del lavabo. La cuina no era res de l’altre món, però tenia vitroceràmica i el sofà que havia trobat al contenidor del davant quedava la mar de bé, des que hi havia col•locat un llençol que la seva mare li havia regalat. El lavabo, com es podia esperar d’un pis d’aquestes característiques, sempre s’acabava embussant. Però clar, d’on no n’hi ha, no en raja. I per el preu que pagava, què esperava?
Això sí, el lloguer incloïa uns quatre mestres quadrats de terrassa dalt de tot de l’edifici. Clar que compartir-lo amb els seus veïns, no tenia gaire avantatges. Tot i els veïns, aquests pocs metres de llum i aire pseudonatural eren la seva font d’ingressos. Cada any hi plantava cinc torretes. Cinc torretes que a mesura que passaven les setmanes s’anaven fent grans. Grans com les plantes que hi creixien dins. Unes plantes, que al cap d’un temps explotarien en flors. Unes flors que, finalment, farien contents als compradors i a ell. I cada any, més. Vaja, un negoci rodó. Sí, potser una mica ()legal, però bé, qui no ha comès alguna ()legalitat algun cop a la seva vida?
Aquell terrat, a més, era l’escapada al món que l’envoltava. No hi havia antenes i tampoc hi havia edificis més alts al a prop seu. Com a molt, hi havia la roba estesa dels veïns -més d’un mitjó del que s’amuntegaven sota del seu llit, no era seu- cosa que li permetia divisar tota la ciutat. Una ciutat que s’havia anat fent gran poc a poc. Poc a poc com creixien, a les torretes d’aquell terrat, les plantes que tard o d’hora floririen i que li permetrien pagar el lloguer del pis que li donava l’opció de tenir un terrat. La veritat, però, és que no era una ciutat gaire maca. Els carrers del deteriorat casc antic on hi havia l’edifici amb un pis petit, pestilent i ple d’humitat que només tenia una finestra on, si plovia –com la resta de finestres- no hi entrava el sol, pudien a pixat i ressaca. Els carrers dels barris de les afores més nous pudien a diners i sobredosis de drogues sintètiques. El que més li agradava, però, era el mercat de segones oportunitats. Era un mercat on hi podia trobar de tot per ben pocs diners. Un mercat on les narius de li destapaven i on havia d’emprar un ull en mirar les gangues i un altre en vigilar els carteristes cada vegada més joves. Joves que, menys sovint del que voldria, entraven al pis on hi tenia un sofà que havia trobat al contenidor de casa seva i que havia cobert amb un llençol que la seva mare li havia regalat i li demanaven per les flors de les seves torretes. L’última adquisició havia estat una regadora de llautó amb més de tres vides. Els cops que tenia el recipient eren el seu carnet d’identiat. Tot i els cops, n’estava molt d’aquella regadora. Malgrat això, la seva millor compra havia estat una balança. Tampoc era moderna, però era precisa i és el que a ell li interessava. Però en aquell moment, el que més li interessava era pujar a comprovar que les torretes del terrat que li entrava amb el preu del lloguer de l’edifci més alt del casc antic, no estiguessin inundades. No volia que se li podrissin els seus ingressos. A la llunyania se sentien crits, alcohol i trets al cel. No recordava que fos dia de celebració, però tants dies tancat segur que li havien fet perdre alguna festa, o algun partit de futbol, o algun, bah! . No s’escolten trets al cel cada dia, o sí. Que curiós, feia poc, a tret d’anècdota, havia llegit un estudi on es deia que un 6% de les bales que es disparen a l’aire troben víctima. Tu creus?
L’estudi, cert; les plantes, podrides.
Això sí, el lloguer incloïa uns quatre mestres quadrats de terrassa dalt de tot de l’edifici. Clar que compartir-lo amb els seus veïns, no tenia gaire avantatges. Tot i els veïns, aquests pocs metres de llum i aire pseudonatural eren la seva font d’ingressos. Cada any hi plantava cinc torretes. Cinc torretes que a mesura que passaven les setmanes s’anaven fent grans. Grans com les plantes que hi creixien dins. Unes plantes, que al cap d’un temps explotarien en flors. Unes flors que, finalment, farien contents als compradors i a ell. I cada any, més. Vaja, un negoci rodó. Sí, potser una mica ()legal, però bé, qui no ha comès alguna ()legalitat algun cop a la seva vida?
Aquell terrat, a més, era l’escapada al món que l’envoltava. No hi havia antenes i tampoc hi havia edificis més alts al a prop seu. Com a molt, hi havia la roba estesa dels veïns -més d’un mitjó del que s’amuntegaven sota del seu llit, no era seu- cosa que li permetia divisar tota la ciutat. Una ciutat que s’havia anat fent gran poc a poc. Poc a poc com creixien, a les torretes d’aquell terrat, les plantes que tard o d’hora floririen i que li permetrien pagar el lloguer del pis que li donava l’opció de tenir un terrat. La veritat, però, és que no era una ciutat gaire maca. Els carrers del deteriorat casc antic on hi havia l’edifici amb un pis petit, pestilent i ple d’humitat que només tenia una finestra on, si plovia –com la resta de finestres- no hi entrava el sol, pudien a pixat i ressaca. Els carrers dels barris de les afores més nous pudien a diners i sobredosis de drogues sintètiques. El que més li agradava, però, era el mercat de segones oportunitats. Era un mercat on hi podia trobar de tot per ben pocs diners. Un mercat on les narius de li destapaven i on havia d’emprar un ull en mirar les gangues i un altre en vigilar els carteristes cada vegada més joves. Joves que, menys sovint del que voldria, entraven al pis on hi tenia un sofà que havia trobat al contenidor de casa seva i que havia cobert amb un llençol que la seva mare li havia regalat i li demanaven per les flors de les seves torretes. L’última adquisició havia estat una regadora de llautó amb més de tres vides. Els cops que tenia el recipient eren el seu carnet d’identiat. Tot i els cops, n’estava molt d’aquella regadora. Malgrat això, la seva millor compra havia estat una balança. Tampoc era moderna, però era precisa i és el que a ell li interessava. Però en aquell moment, el que més li interessava era pujar a comprovar que les torretes del terrat que li entrava amb el preu del lloguer de l’edifci més alt del casc antic, no estiguessin inundades. No volia que se li podrissin els seus ingressos. A la llunyania se sentien crits, alcohol i trets al cel. No recordava que fos dia de celebració, però tants dies tancat segur que li havien fet perdre alguna festa, o algun partit de futbol, o algun, bah! . No s’escolten trets al cel cada dia, o sí. Que curiós, feia poc, a tret d’anècdota, havia llegit un estudi on es deia que un 6% de les bales que es disparen a l’aire troben víctima. Tu creus?
L’estudi, cert; les plantes, podrides.
Com sempre gran, com sempre m'agrada. Com sempre, sempre.
ResponElimina