divendres, 20 de setembre de 2013

La independència no és el final

Gairebé 10 dies després de la Diada, a Catalunya no han canviat gaires coses. Però a fora dels nostres límits administratius sembla que el nostre clam ha posat una mica (més) de pressa a un procés que sembla ser que ja no té volta enrere. Però no siguem ingenus i evitem traure’ns la vena que encara molts porten als ulls. La via catalana va fer sortir molta gent al carrer i, fins i tot, va fer descobrir a moltes persones que hi ha vida més enllà del riu Llobregat, que la Catalunya Nova forma part d’un poble, d’un poble que porta molts anys en moviment. Però aquesta demostració de força que ens va col·locar en portada de rotatius xinesos i informatius centre-americans no és res més que una punta de l’iceberg que es porta anys gestant de nord a sud i d'est a oest del Principat.

Als Països  Catalans fa més de 300 anys que vivim sota el paraigües foradat de la gran Espanya i som un dels molts països que han reclamat la seva independència, els seus drets. De moment el darrer d’una llista que no és pas curta, i és que des de Xile fins les Filipines hi caben molts països. Hem aguantat sota les dictadures feixistes que ens han intentat anular com a país i com a éssers humans, però tot i així ens hem alçat per combatre i defensar-nos; hem patit democràcies bipartidistes sagàstiques, permeteu-me la llicència, que ens feien anar d’una banda a una altre; ens han disparat pels carrers, ja fóssim obrers o advocats i nosaltres no hem decaigut; i fins i tot ens intenten prendre la nostra dignitat en forma d’estatut retallable, espanyolitzacions a les aules o equiparacions idiomàtiques a les aules del principat. Però aquí estem. Any rere any sortint al carrer i omplint places. Any rere any abans que la independència esdevingués un producte comercial més, una altra moda on televisions públiques i diaris àvids de lectors s’han abonat.

La Via Catalana va ser un èxit de mobilització social. Però les manifestacions que la van succeir també ho van ser i els mitjans les vam ocultar les van diluir dins de l’eufòria independentista. I no ha de ser així. La independència és un objectiu que el tenim a tocar, però és un assoliment del poble, del poble que porta anys combatent, enfrontant-se a les forces d’ocupació i als diferents governs estatals o de la nostra regió, ja siguin més de dretes o menys. Perquè les esquerres no han arribat a governar mai. La independència no és un assoliment d’Assemblees Nacionals, Convergències o Esquerres. No. No siguem il·lusos, repeteixo. És cert que tot suma, i que la unió fa la força, (que no Unió). Però si volem la independència que sigui una independència real. Perquè ara ja no ens podem confirmar amb el que tenim, no podem vendre la independència a qualsevol preu ni al primer postor. Per molt que Convergència ens vengui que ells fa més de seixanta anys que defensen el dret a decidir i que la Marta Rovira ens vengui meravelles de la lluita republicana hem d’anar més enllà i defensar el que realment volem.

I el que nosaltres volem és un país nou, un país on la democràcia sigui real i construïda pel poble. Que la independència ens permeti canviar les coses i construir un país millor, un país on viure-hi no sigui un pes feixuc a carregar. I és que deslligar-nos de l’Estat espanyol per seguir lligats a les retallades en català, la privatització amb el nostre idioma i seguir rendint comptes a institucions antidemocràtiques i poc transparents com la Unió Europea el Banc Central Europeu o el FMI potser no val la pena. Ja són molts anys lluitant per la independència, però no ens pot passar per alt que en portem tants lluitant també pels nostres drets. Drets que des de les altes esferes catalanes, espanyoles i europees s’estan encarregant de fer desaparèixer.


I són aquests drets els que la independència dels Països Catalans ens ha de permetre recuperar per tal d’obtenir un estat realment lliure i independent, posant les bases socials i deslligant-nos de la burgesia elitista que ens intenta il·luminar i entabanar amb el messianisme independentista . Nosaltres només som un poble, i no hem de perdre de vista que si sabem mirar més enllà de les fronteres som molts més amb uns objectius i voluntats comunes, els drets socials. La independència ens ha de permetre obrir les portes a aquesta lluita que no hem abandonat mai. Res, que com deia Mario  Benedetti,  “al carrer, colze a colze som molt més que dos”.