dimarts, 3 de gener de 2012

Crònica d'un gran concert

Passaven poc més de vint minut de les deu de la nit quan el públic ha sentit els primers compassos d'ska-jazz a la Sala Zero de Tarragona. Han hagut d'esperar,però ha valgut la pena. I és que els vora 300 espectadors han gaudit d'allò més amb la formació novayorquesa New York Ska-Jazz Ensemble. Un concert de poc més d'una hora i quart de durada que ha fet les mil meravelles entre el públic assistent.

La banda nascuda l'any 1994 a Nova York ha tocat temes dels seus 10 discos. Temes de jazz portats a l'ska amb intrusions al dance hall o al reggae més jamaicans. Malgrat els probles tècnics inicials, la banda ha aconseguit fer-se la propietària de l'escenari i abduir al públic, el qual ha correspòs totalment sense deixarde ballar en cap moment. Des d'un bon inici han demostrat que més de 15 anys trepitjant escenaris d'arreu del món donen per molt, i que la fama de la qual gaudeixen no els hi ha estat regalada. El saxofonista i líder de la banda, Rocksteady Freddie ha fet vibrar amb els seus solos en diferents moments del concert mentre la resta de músics li deixaven tot el protagonisme. Un protagonisme que s'han anat passant entre ells, i és que des de les tecles d'Earl Appleton, l'etern oblidat, fins a l'inicialment tímid trombó d'en Ric Becker.

Els solos anaven passant d'un instrument, i el seu propietari, a un altre, com les cerveses de barra a client. Així, el saxo deixava pas a uns compassos frenètics de piano que ballaven sota les mans d'un músic anglès experimentat. Unes mans que semblaven que estiguessin escrivint aquesta crònica, per cert, enlloc de tocar. Fascinant. El veterà músic valencià Alberto Tarín ha fet ballar les cordes de la guitarra, mentre rascava al públic que embogia compàs a compàs. I no n'hi havia per menys. El tímid Ric Becker ha destapat la seva vessant de solista amb el trombó deleitant-nos a tots, fins i tot als seus companys, els quals sempre han estat acompanyats per una bateria increïble comandada per Yao Dinizulu. El percussionista ha gaudit més que ningú darrere de la seva caixa, i les seves poques ganes de marxar, com el seu somriure, n'eren testimonis. Però que seria una banda d'ska-jazz sense un baix? En Wayne Batchelor ha demostrat que res. I les seves mans àvides de música no han parat de seduir en cap moment. Fins i tot, ha arrencat efusius aplaudiments, com els seus companys, en el seu únic solo del concert

Foto extreta del portal web: http://newyorkskajazzensemble.com

Els temes s'han anat succeïnt de forma tan àgil i sincopada que la gent no ha estat conscient que el concert s'havia acabat. Gran feina per part dels sis músics, els quals han sabut donar el millor del seu directe a un públic més que entregat. El gran i llarg aplaudiment final m'aventuraria a dir que ha estat poc per un concert de pell de gallina.


"Joelle", en directe des del Japó


http://www.youtube.com/watch?v=5TvQ87nGwOk&feature=player_embedded

diumenge, 1 de gener de 2012

Passos de zebra

Potser és que feia massa temps que no escrivia al seu blog, o potser és que es va trobar un projecte de guió al calaix que feia tan temps que no obria. El cas és que va decidir penjar-ho. 


Es va despertar just abans de la seva parada i sense ajuda d'alarmes ni cap company de viatge solidari. I aquest fet començava a ser una cosa freqüent en els seus viatges ferroviaris. Era com si el seu cos hagués adaptat l'horari del tren i se l'hagués fet seu, l'hagués sincronitzat. O potser és que s'havia acabat el cedè que havia triat per escoltar des del seu iPod durant aquell viatge; i que alhora li havia trencat la banda sonora del somni en blanc i negre que deixava de forma sobtada. Va agafar el poemari de Mario Benedetti que estava llegint abans de quedar-se adormit i que algú li havia deixat sobre el seient del costat i el va guardar a la motxilla carregada de cap de setmana. Va sortir del vagó el darrer i es va quedar una estona dret, quiet i en silenci davant de l'andana, veient com marxava el tren entre mares, pares i amants solitaris. Tot seguit es va traure el paquet de tabac de liar de la butxaca i es va cargolar un cigarret. A l'estació tothom fumava, o a tothom se li condensava l'alè. Feia molt de fred i el seu palestí del nord d'Àfrica no l'abrigava prou. Segurament els pantalons curts hi ajudaven. Però primava més encendre's el cigarret. Va demanar foc a un guarda de seguretat que parlava castellà. Tampoc tenia pressa per arribar a casa. La mandra a la feina li retardava l'”hola ja sóc aquí”. Es va acabar de fumar l'addicció momentània i va creuar l'estació que tornava a estar plena de buidor. Algun tren marxava en direcció d'on ell venia. Al carrer les poques llums que estaven enceses li recordaven que tot i ser d'hora, ja era de nit. I que també, que malgrat el dèficit municipal i que el desembre encara no s'albirava, ja era Nadal. Els cotxes aparcats en doble fila no li van permetre veure la bicicleta que venia per l'esquerra. “Vigila, nano! Ah, ets tu, tan despistat com sempre, què fas per aquí?”

Després de veure'l marxar, va buscar un banc on seure per poder descansar l'ànima. I els peus. No estava acostumada a portar aquelles sabates que, malgrat que ell insistia en que no, li anaven petites. Se les va traure una estona mentre unes padrines se la miraven i parlaven en veu baixa d'ella. I no tan baixa. Les va deixar al terra al costat de la motxilla, va respirar alleugerida i va doblegar les cames fins que els braços les van poder abraçar. Després, va sospirar amb la mirada lluny de l'estació-atapeïda com sempre-, però no tant com el seu cap. I va agafar el llibre prestat. Se l'estava a punt d'acabar i encetava el dilema de si continuar llegint amb la veolocitat de vull-acabar-me'l-ja-per-saber-com-acaba o de si retardar la lectura per no abandonar els seus companys de matins al metro. Se'l va mirar, va riure a les dones que seguien mirant-la amb posat estrany i el va tornar a desar amb la motxilla (no tant) plena de cap de setmana. Va mirar el rellotge i va veure que encara podia arribar a la primera sessió de la tarda al cinema del seu barri. I que tenia temps de sobre per poder seguir asseguda mirant les pantalles des d'on marxaven i arribaven els trens. I va pensar que ella era qui els controlava, i que podia fer que el tren que acabava de marxar en direcció sud, tornés direcció nord. Però quan es disposava a canviar el sentit del comboi va pensar que era millor que no ho fes. Que segur que hi hauria gent al tren que s'enfadaria amb ella. I que no calia fer-se enemics. A més, no arribaria a temps a la sessió del cinema, llavors. Així que es va calçar, va recordar que havia de passar per una sabateria abans que ell li tornés a recordar i va agafar la motxilla. Molt educadament va dir adéu a les seves noves amigues d'edat avançada que li van somriure no saben encara ben bé per què, i se'n va anar direcció sota terra. “Ei, on vas (tant poc) carregada?”

Li va respondre que a complir, que tenia feina per casa i li va recordar que tenien una (de fet unes quantes, ja, si li sumàvem també aquesta), cervesa pendent, que feia massa que no xerraven i es posaven al dia. I també li va donar records per sa germana petita, que ja no ho devia ser tant. I va seguir rumb a casa. Mentre creuava el primer dels quatre passos zebra que tenia fins a arribar a casa ve recordar que no havia avisat a casa. Va obrir el mòbil, que tenia desconnectat com sempre, i va marcar el número de la seva mare d'inhèrcia. Un to i va penjar. Dos segons, i ja la tenia a l'auricular. “Sí, ja hi sóc, mare; no, no podré sopar amb vosaltres, ara us ho explico”. I ja ho sabien, els caps de setmana estaven atapeïts d'esplai, castells i universitat virtual. “Però dissabte dinem junts, eh, mare?”. Li va fer un petó i va donar-li records pel pare, que no hi era perquè tenia una reunió d'aquelles que se sap quan comencen però no quan acaben, perquè ja se sap que els veïns i els ascensors no són gaire amics quan es tracta de molts calés. I va canviar el contingut de la motxilla. I també va trobar uns auriculars que li van anar genial per poder escoltar una noia flamenca rossa i de veu potent. Va veure que l'havien trucat des de l'esplai tres vegades i va pensar que feia tard a la reunió. Segurament era cert, des que el rellotge s'havia espatllat, el seu món anava a una altra velocitat. De fet, des que els seus rellotges s'havien espatllat. Feia temps que els rellotges que es col·locava al canell, se li xafaven. El primer va perdre la corretja, el segon va patir un enfonsament de botons digitals i el tercer s'havia parat de cop. El rellotger no havia sabut què dir-li. Però en contra dels seus principis i després d'escoltar el recital de desfetes rellotjals, li va recomanar que estigués un temps sense rellotge.

Que estrany que és, quan vol -que ve a ser gairebé sempre- va pensar després de sentir que la convidava al cinema. “Fa massa temps que no ens veiem i també em ve de gust una pel·lícula en pantalla gran”. No va saber com refusar-ho, però tampoc volia fer-li un lleig. La veritat, és que feia massa dies que no responia quan veia el seu número de mòbil. Ja fos per mandra o per manca de temps. Així que tots dos van pujar al metro. El vagó era una barreja de cultures, colors i olors. Res que no s'hagi dit ja sobre els metros. Bé, potser sí. Un noi va dir en veu alta que havia perdut, i un seguit de gent, en cadena i amb una cara entre mig de l'enuig i la sorpresa li van contestar igual. Coses que a vegades passen a les grans ciutats, vaja. La plaça que els rebia sempre que entraven al barri a través del metro estava força buida i les terrasses, amb les estufes de gas pels fumadors agosarats hi feien joc. Només una parella jove reia mentre el noi es bevia una cervesa i la noia també. Reia i es bevia una cervesa. El cinema estava a poc més de dos passos zebres. I els semàfors estaven a favor. La cartellera no era gaire entretinguda però de seguida es van posar d'acord. Al final, tan de temps sobrer que tenia, va pensar ella, es va fer més que just. Les llums de la sala ja s'havien apagat. El noi de les crispetes no els hi havia vengut res, perquè era el mateix que donava la benvinguda a l'entrada, venia les entrades i acomodava als pocs cinèfils. Total, un cinema de mínims que de tan mínims no satisfeia els mínims d'ella. La pel·lícula no era res de l'altre món. Mentre el protagonista li treia la roba a la seva amant ella no va poder evitar pensar en ell. En quan li treia la roba i li feia petons des del coll, quan no tenia pessigolles, és clar, fins als peus, quan no tenia fred. I va somriure per sota del nas. El seu acompanyat al cinema ho va veure, però en cap moment devia saber de què reia. Feia massa temps que no parlaven un de l'altre. I es va sentir una mica malament.

I tot aquest temps li va servir per adonar-se'n que sense rellotge no es vivia millor com tots els seus amics que sempre feien tard li deien, sinó que seriva fer fer tard. Sort que, a vegades, el mòbil li recordava que no arriba a l'hora. La reunió va passar sense pena ni glòria. Van poder posar un pegat pel descosit de l'endemà i ell, va excusar-se dient que tenia una altra reunió, que arribaria tard. Va traure el mòbil i el va fer servir de rellotge. No tenia ganes de vagar pel carrer ni de veure més gent. Tenia ganes de tornar a casa i de fer-se una infusió com les que es feia la seva mare cada vegada més sovint. I revisar les fotos de la darrera setmana. Pel carrer es va creuar amb la seva padrina. Li va prometre que l'aniria a veure l'endemà a la tarda. “Al vespre millor, padrina. Sí, no pateixis”. Li sabia greu veure-la tan poc. Però no tenia més temps i estava tranquil, sempre que tenia un raconet, era per ella. I sabia que ella també ho sabia. La rossa amb veu potent va tornar a sonar a través dels seus auriculars. Va arribar a casa a l'hora de sopar. Però com que havia dit que no hi seria, estava sol. Com el joc del gat i el ratolí, va pensar. També va pensar que també li sabia greu haver marxat escopetejat de la reunió. Havia de ser la última vegada que ho fes. Va canviar el xip i va decidir que es dutxaria. Va conectar el reproductor als altaveus i va deixar que la música escalfés l'aigua. I l'aigua, sense poder-ho evitar va fer que recordés que la darrera vegada s'havia dutxat, ho havia fet acompanyat d'ella. I que després d'haver-li tret lentament la roba, l'havia omplert de petons des del coll fins als peus. Perquè no tenia fred, que l'aigua estava calenta. I de pessigolles, doncs tampoc. Perquè estaven sols. Bé, sols, malgrat la poca gent que hi havia al cinema mirant-los en aquell moment.