Minuts gravats

No em va donar temps ni d'agafar les claus. Havien trucat un parell de cops al timbre, de forma continuada i inconscient. I segur que era ella. Havia despertat a tota la meva família, però tenia un bon motiu. No vaig dir ni adéu a casa. Encara sort que vaig poder posar-me les albarques. Quan se li posava una cosa al cap, l'havia de dur a terme. I això és el que havia fet. Jo aquell dia i en aquelles hores ja estava al llit, i el mòbil el tenia apagat, com gairebé sempre. Però al sentir el timbre i la fressa fora, vaig fotre un sal del llit i vaig baixar a corre-cuita. Tampoc la vaig poder saludar; em va clavar un petó que també em va tallar la respiració. Em va agafar de la mà i va arrencar a córrer carrer avall. Era un dia càlid d'estiu, però no feia aquella xafogor enganxosa que portava dies fent. S'estava bé i la llum de la lluna intentava fer ombra als escassos fanals del carrer.
Escolta! Bona nit, eh! -li vaig dir un xic molest alhora que desconcertat-
Calla i corre, que farem tard – seca i rotunda, però amb el somriure a la cara
(Senyor, sí, senyor!) Què són tants misteris? On farem tard?
Ja no em va contestar, així que vaig decidir callar i fer-li cas. Estava un xic suada, i allò encara la feia més atractiva. Duia aquella faldilla blanca de revetlla, de festa major. Aquella que tantes vegades li havia tret durant aquells mesos d'estius. La brusa blava havia estat perfectament escollida. Que guapa que estava. Els dos botons de més amunt se li havien descordat (o no se'ls havia cordat, mai ho sabria) i li deixaven al descobert... Res, només li insinuaven aquells pits que el tornaven boig. No vaig poder evitar fixar-m'hi més del que hagués calgut, i menys del que hagués volgut.
Ei, tu! Que ara no toca això! -m'havia vist
Eh, però si jo, no no, ehem... -l'intentava enganyar, però sense èxit
Et recordo que sóc dona i puc fer dues coses alhora, a més, els meus pits sempre els tinc controlats, així que... -va començar ben seriosa el discurs, però de seguida va esclatar a riure.
Se'm va tirar al coll i em va tornar a privar d'oxigen. Quin petó, mare meva, quin petó! Però seguíem tenint pressa i se'm va acabar el nirvana improvisat sota d'un fanal. Feia estona que corríem i ja havíem tombat tres carrers a la dreta i un a l'esquerra, amb ordre alterat. Havíem creuat la plaça de l'església i de l'ajuntament, quer era la mateixa i havíem fugit de la mirada atenta de dos municipals que feien la ronda. Estàvem apunt d'arribar al passeig marítim. Vaja, al seu passeig marítim, ja que de passeig en tenia ben poc. Això si, de marítim, tot. Era un caminoi que duia a la cala de pedra abrupta que poca gent coneixia, només la gent que havia viscut sempre en aquell indret de costa. No sortia en cap guia ni en cap recomanació verbal. Era un secret de la gent del poble. Vaig començar a entendre algunes coses. Però no totes. Vam enfilar camí amunt i ens vam aturar sota d'una de les poques alzines que hi havia a la zona. La lluna es colava entre el ramatge abundant. Ens estava espiant, però ens era igual. Tot el que passava entre ells dos era enregistrat per la lluna sota el seu vistiplau. De fet, els hi agradava tenir aquella espectadora privilegiada. Ens vam parar a respirar i a eixugar-se la suor que començava a molestar. Tant com la camisa seva als meus ulls. Encara no es veia la cala, però el mar augurava una nit per nosaltres dos sols. Vaja, per nosaltres dos i la lluna que tenia el botó amb la rodoneta vermella pitjat des que ella havia trucat a casa. Un altre petó, aquell més breu. Seguia tenint pressa, però li havia de preguntar.
Per què? Per què anem a la cala?
I a tu qui t'ha dit que anem a la cala? - va dir per callar a l'instant
De la cala sortia una tènue llum d'espelmes, algú se'ns havia avançat. És clar, no era només la nostra cala. Hauríem de tornar al poble, a casa, de fet. Però és que aquella brusa amb menys botons cordats del normal... Ella, però, em va tornar a agafar la mà amb més força i em va conduir camí avall, ara ja era més abrupte. Semblava que li importés poc que ja hi hagués la caleta ocupada. O potser és que volia aprofitar la cinta que la lluna estava gravant. Em va dir que tanqués els ulls. Així, de sobte i sense previ avís. No les tenia totes, el camí eren pedres i la lluna no era el sol. Però hi vaig accedir, és el que té la inconsciència adolescent. Poc a poc, i confiant amb ella vaig notar la sorra als peus. Em va descalçar i em va tornar a besar. La veritat és que la gent devia haver callat en veure aquell espectacle un pèl esperpèntic. El mar, però, seguia anat i venint, anant i venint, anant i venint... Em va traure el mocador dels ulls però abans que veiés res em va tornar a tapar, amb les mans però.
No obris els ulls fins que jo no t'avisi, em sents? - xiuxiuejà a cau d'orella. La llengua va roçar l'orella. Un calfred va recórrer el cos.
Però que hi ha gent. Vigila que fas! -estava cagadíssim, però, per què?
Tu fes-me cas i confia amb mi. Tranquil. -més xiuxiuejos, més llengua i més calfreds.
Em va traure la samarreta lentament i vaig sentir com la deixava al costat meu, amb suavitat. I em va tornar a col·locar el mocador als ulls. Tenia por que els obrís. Realment, no ho pensava fer. Si m'havia tret la samarreta, no s'aturaria aquí. La coneixia massa bé. Els pantalons van seguir a la samarreta. Ho sabia. Merda, i la gent? Havia vist la llum des de lluny! La seva llengua tornava a estar a la meva orella. I no em volia dir res. En aquell moment ja sabia que no em diria res més. Em va traure els calçotets. Estava completament nu. Mentida, només quedava el mocador que m'impedia sentir més vergonya de la que ja m'empapava. I sí, me'l va traure i la vaig veure. A ella i a ningú més. Les torxes feien brillar l'aigua que feia de testimoni fugicer d'aquella trobada. La tovallola de ratlles verdes jeia al terra i el seu cos projectava una ombra sinuosament provocadora.
T'estimo, tonto
Efectivament, no em va dir res més. No us en diré res més. La lluna en té la còpia.

Un detectiu prolífic

La normalitat s'havia vist alterada feia cosa de poques hores. La gent s'havia vist trasbalsada de cop i volta. Així, en sec i en fred, sense un previ avís. Ni anuncis a les teles i ràdios d'abast nacional ni a les d'abast local. La gent no s'havia pogut refugiar i havia passat el que havia passat. Ningú havia previst aquells successos. Ningú n'havia sabut res abans. I si algú ho havia sabut, no ho havia dit. Segurament perquè ningú amb una mínima decència s'hagués pogut imaginar mai que els fets transcendirien de la forma en què ho havien fet. D'acord, sí, em direu que ningú havia pres mal i que tothom estava sa i estalvi, que no s'havia mort ningú. Però, us imagineu que s'arriba a morir algú? Com s'ho hagués agafat la gent? Ja estic veient els titulars del principals diaris del país. “El govern no calcula bé i la població se'n ressent” “Una dotzena de víctimes que s'haguessin pogut evitar”, “El poble demana caps, el president no dóna cap solució”. Sí, només són suposicions, però no havia passat res de miracle.

Aquest era un altre dels possibles començaments, o finals, tot sigui dit, que tenia guardats en aquella carpeta del MacBook que els seus pares li havien regalat feia un parell d'anys enrere, després de la publicació de la seva segona prolífera novel•la policíaca. Des de menut que li havia agradat escriure i llegir. I d'això n'estava molt agraït als seus pares, considerava que havien fet un molt bona feina. Sempre li havien regalat llibres. Recordava perfectament una de les primeres col•leccions que s'havia llegit: “En Pau i la Laia”. Li encantaven aquells llibres. De fet, la Pilarín Bayés li havia fet un dibuix i tot. De fet, els contes se’ls havia après de memòria. Ara ja no se’n recordava, només faltaria, però quan era menut, els podia recitar de memòria. Cada aniversari rebia llibres nous. Com més anys feia, menys dibuixos tenien els llibres i més petites es feien les lletres. També havia d’agrair una mica aquella passió als tres Reis Mags d’Orient, al Ratolinet Pérez i al tió. Realment, als inicis li va costar pair que sempre revés llibres. És més, molts se n’anaven a la brossa en algun rampell matiner. Però després de reflexionar-ho, s’aixecava del llit i els rescatava. Tot seguit els col•locava al prestatge de “llibres a llegir”. Cada any s’hi havia anat acumulant llibres i llibres de tapes dures, flexibles i amb fotografies de disseny. També n’hi havia de portades llises, mínimals i sense dibuixos. De fet, encara n’hi ha. No passava per alt les ànsies d’escriure dels seus professors de primària i de secundària. Vaja, les ganes que tenien els professors perquè ells escrivissin. No hi estava del tot d’acord, bé, gens d’acord. Una persona ha d’escriure perquè vol i perquè se sent a gust. L’obligació fa que la gent comenci a odiar l’escriure i que els textos no siguin de la qualitat que podrien arribar a ser. Per això no els passa per alt però no els hi agraeix l’obligació. Només hi pensava, sense voler-ho.

Potser després de recordar els seus inicis lectors i de fer memòria dels seus primers textos decidiria redirigir alguns dels textos que tenia començats en aquella carpeta perduda del MacBook que els seus pares li havien regalat després de la publicació de la seva segona prolífera novel•la policíaca i homenatjar tots aquells que havien contribuït, d’alguna manera, en l’èxit sorprenent de les seves novel•les policíaques. Potser diria que els alumnes del seu antic institut on els i les professores de llengua els obligaven a escriure s’havien revoltat i havien aixecat barricades a més d’una i de dues aules posant en alerta el centre, la ciutat i el país. Potser escriuria que en Pau i la Laia se n’anirien a parlar amb el president del govern que no feia res per evitar que els nois d’aquell institut on ell havia anat es revoltessin contra aquells professors. O potser no, potser començaria una nova història o deixaria un final sense començament o... o no, probablement seguiria pensant en com posar l’aigua al coll al seu detectiu prolífic. Ja es pararia a fer un homenatge quan realment sabés a qui hauria d'anar dirigit.