dissabte, 14 de desembre de 2013

Reflexions de blau i de tècnica

NOTA PRÈVIA: parlo jo, només jo, l'Eduard. I potser m'equivoco.

No em vull precipitar. I tampoc vull tirar coets abans d’hora ni celebrar coses quan encara no toca. No pretenc posar medalles ni traure’n a ningú. Però sí que necessitem ser conscients de moltes coses que a vegades és fan invisibles als nostre ulls. De moltes coses que ens afecten a tots i cadascun dels membres de la nostra colla castellera i el seu funcionament. Del funcionament i el dia a dia de la colla castellera Ganàpies de la UAB.

Darrera d’una colla castellera hi ha un equip humà de persones que treballa i vetlla pel bon funcionament tan social com tècnic. Tothom ho sap, però a vegades no tothom n’és conscient. Des del dia de l’assemblea general on, a banda d’aprovar mil punts de la darrera temporada, s’exposen els nous projectes, se’ls escolta i es decideixen, els encarregats de tirar endavant la colla, són les persones elegides. I amb això no vull dir que previ a aquest dia no hi hagi un treball. Qui ha estat darrere d’una colla castellera, i en aquest cas universitària, sap la feinada que es fa i la que sempre queda per fer. La Junta ha de gestionar més de 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però a banda s’ha de trencar les banyes perquè el dia de la pròpia diada, no faltin de res: ni recursos econòmics, barallant-se amb administracions i patrocinadors; no faltin els 10 cascs que la tècnica dels collons necessita; que la beguda estigui on toca i quan toca; que després tot quedi net; que en Jaume Barri no hagi marxat preocupat; que la gent no es perdi pel camí; i que sobretot, tothom estigui content l’endemà. I, evidentment, vetllar perquè el funcionament del dia a dia durant la temporada sigui l’idoni i que la gent estigui informada de tot.

Però també hi ha una tècnica. Un equip humà de persones (sí, sí, de persones) que ha acceptat posar-se al capdavant de la colla. I que a més, ha sortit elegida per la (a vegades gran) majoria de la colla. Aquest grup també ha de gestionar més 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però també ha de gestionar els seus egos i les seves opinions; els seus punts de vista i els seus “m’enfado i no respiro”; els seus penso més en mi que en la colla. I us asseguro que no és fàcil. No és fàcil triar una alineació i menys, posar d’acord a tota una colla. I tampoc ho pretén ningú, evidentment. Sempre hi haurà persones que estiguin més molestes o menys perquè es fa un castell o un altre o perquè puja algú o deix de pujar un altre. Però les decisions preses sempre han de ser meditades i reflexionades; i moltes vegades no acaben de tenir el quòrum que potser haurien, però sempre, la tècnica creu que són les més encertades. Que no sempre ha de ser així.

Les diades són limitades. I si això fos poc, les rondes en diades encara ho són més. Tres castells i pilars. Cosa que limita el nombre de castellers que poden pujar a les estructures. Tres castells on, d’altra banda, i a cada diada, des de tècnica sempre s’intenta donar l’oportunitat a la gent de poder pujar-hi. Persones diferents, Sempre hi ha castells més complicats que d’altres, tot i que cap és fàcil. I sempre hi ha gent que es queda al terra. I no serà perquè no haguem d’inventar castells! Però hem d’entendre tothom que fer castells no és només pujar. Així com jugar a futbol no és només marcar gols o l’aprovar un examen tipus test no és encertar-les totes, sinó evitar també respondre malament. I el dia en què tothom entengui que el “fer castells és des de la base a l’enxaneta”, potser les coses ens seran més gestionables. Potser no, però potser tindrem les coses més clares. No ho sé.


Vull i voldré estar content. M’agrada que la gent estigui contenta i que pugui celebrar els èxits; que la gent pensi en la seva colla d’una forma global i mai personal, i que se n’adoni que dijous passat els Ganàpies vam descarregar un 3d7, un 4d7, un 5d6, un pd5 i 3pd4 (mentre en carregàvem un altre i desmuntàvem l’ermita dels castells). I que fent això escrivíem la millor actuació de la nostra colla. M’agrada que en siguem conscients i que ho puguem cridar als quatre vents perquè n’estem orgullosos. Però m’agrada més pensar que la colla té uns valors i uns sentiments que han de prevaler per davant de tot. Som un grup de persones. Un grup humà de gent que comparteix molt més que castells i hores de gespa i faixa. Som una colla que, per sort o per desgràcia, aquesta temporada està coordinada per una Junta i una Tècnica que entre tots vam votar. Per tant, som un col·lectiu que juga dins de les normes de les decisions. A vegades, aquestes no són les més encertades, tot i que es pretén que així sigui. I aquestes les hem d’acceptar, ens dolgui més o menys. No ho sé, ganàpies. Potser el temps, al final ens donarà la raó. I així ho espero. Perquè estar a tècnica també és una qüestió de confiança (cega) en el grup blau que intentes gestionar.  Jo vaig de blau. Vosaltres també?


NOTA POSTERIOR: si m'equivoco, voldré saber-ho. Repeteixo, parlo només jo.

divendres, 20 de setembre de 2013

La independència no és el final

Gairebé 10 dies després de la Diada, a Catalunya no han canviat gaires coses. Però a fora dels nostres límits administratius sembla que el nostre clam ha posat una mica (més) de pressa a un procés que sembla ser que ja no té volta enrere. Però no siguem ingenus i evitem traure’ns la vena que encara molts porten als ulls. La via catalana va fer sortir molta gent al carrer i, fins i tot, va fer descobrir a moltes persones que hi ha vida més enllà del riu Llobregat, que la Catalunya Nova forma part d’un poble, d’un poble que porta molts anys en moviment. Però aquesta demostració de força que ens va col·locar en portada de rotatius xinesos i informatius centre-americans no és res més que una punta de l’iceberg que es porta anys gestant de nord a sud i d'est a oest del Principat.

Als Països  Catalans fa més de 300 anys que vivim sota el paraigües foradat de la gran Espanya i som un dels molts països que han reclamat la seva independència, els seus drets. De moment el darrer d’una llista que no és pas curta, i és que des de Xile fins les Filipines hi caben molts països. Hem aguantat sota les dictadures feixistes que ens han intentat anular com a país i com a éssers humans, però tot i així ens hem alçat per combatre i defensar-nos; hem patit democràcies bipartidistes sagàstiques, permeteu-me la llicència, que ens feien anar d’una banda a una altre; ens han disparat pels carrers, ja fóssim obrers o advocats i nosaltres no hem decaigut; i fins i tot ens intenten prendre la nostra dignitat en forma d’estatut retallable, espanyolitzacions a les aules o equiparacions idiomàtiques a les aules del principat. Però aquí estem. Any rere any sortint al carrer i omplint places. Any rere any abans que la independència esdevingués un producte comercial més, una altra moda on televisions públiques i diaris àvids de lectors s’han abonat.

La Via Catalana va ser un èxit de mobilització social. Però les manifestacions que la van succeir també ho van ser i els mitjans les vam ocultar les van diluir dins de l’eufòria independentista. I no ha de ser així. La independència és un objectiu que el tenim a tocar, però és un assoliment del poble, del poble que porta anys combatent, enfrontant-se a les forces d’ocupació i als diferents governs estatals o de la nostra regió, ja siguin més de dretes o menys. Perquè les esquerres no han arribat a governar mai. La independència no és un assoliment d’Assemblees Nacionals, Convergències o Esquerres. No. No siguem il·lusos, repeteixo. És cert que tot suma, i que la unió fa la força, (que no Unió). Però si volem la independència que sigui una independència real. Perquè ara ja no ens podem confirmar amb el que tenim, no podem vendre la independència a qualsevol preu ni al primer postor. Per molt que Convergència ens vengui que ells fa més de seixanta anys que defensen el dret a decidir i que la Marta Rovira ens vengui meravelles de la lluita republicana hem d’anar més enllà i defensar el que realment volem.

I el que nosaltres volem és un país nou, un país on la democràcia sigui real i construïda pel poble. Que la independència ens permeti canviar les coses i construir un país millor, un país on viure-hi no sigui un pes feixuc a carregar. I és que deslligar-nos de l’Estat espanyol per seguir lligats a les retallades en català, la privatització amb el nostre idioma i seguir rendint comptes a institucions antidemocràtiques i poc transparents com la Unió Europea el Banc Central Europeu o el FMI potser no val la pena. Ja són molts anys lluitant per la independència, però no ens pot passar per alt que en portem tants lluitant també pels nostres drets. Drets que des de les altes esferes catalanes, espanyoles i europees s’estan encarregant de fer desaparèixer.


I són aquests drets els que la independència dels Països Catalans ens ha de permetre recuperar per tal d’obtenir un estat realment lliure i independent, posant les bases socials i deslligant-nos de la burgesia elitista que ens intenta il·luminar i entabanar amb el messianisme independentista . Nosaltres només som un poble, i no hem de perdre de vista que si sabem mirar més enllà de les fronteres som molts més amb uns objectius i voluntats comunes, els drets socials. La independència ens ha de permetre obrir les portes a aquesta lluita que no hem abandonat mai. Res, que com deia Mario  Benedetti,  “al carrer, colze a colze som molt més que dos”. 

dimecres, 19 de juny de 2013

Una colla castellera en venda

El final de la temporada futbolística  sempre és moment de fer balanç de com ha anat l’any. Comparar estadístiques, intentar copsar el punt feble (invisible durant la temporada), repassar vídeos i observar el panorama mundial per tal d’aconseguir una ganga que ens tregui dels problemes i solucioni tots els errors de cara a la temporada següent. És moment de mirar enrere per millor però també és el moment de les notícies bombes. Fitxatges mediàtics com el de Neymar pel Barça, torneigs internacionals com la Copa Confederacions que tanta problemàtica aixequen al Brasil, sotanes a Colom o que si “tots els futbolistes de la Roja haurien de morir”, segons en Jair Domínguez. Però quan sembla ser que les coses no poden anar més lluny en aquest món, i en probable resposta al cas de la samarreta blau-grana a la barcelonina estàtua del viatger i descobridor mediterrani, l’Espanyol ha sorprès a tothom amb una oferta o contraproposta.

Des del consell mandatari del club blanc-i-blau, s’ha fet arribar una oferta als Castellers de Barcelona per canviar el color de la camisa i així passar a ser la Colla Castellera de l’Espanyol. Una proposta que a primera vista pot semblar desgavellada, però que no ho és tant veient el panorama casteller i futbolístic actual. Ja que, recordem que colles castelleres han actuat amb publicitat a la samarreta o als cascs, així com també el latent cas de la samarreta del Barça a Colom. Des de l’entitat castellera de Barcelona, però, s’han mostrat molt sorpresos i confosos, ja que “és una situació totalment nova i que no depèn només de la seva decisió”.

Dels detalls que s’han filtrat del contracte en destaca el canvi d’indumentària de la colla, on el color vermell es veuria reduït només al casc, ja que les franges blanques i blaves passarien a ser la primera equipació oficial de la colla emplaçada al Clot. També en destaca l’escut que passaria a ser una fusió entre l’actual i el de l’equip de futbol amb seu a Cornellà-el Prat. A més, haurien de desplaçar-se amb el primer equip de l’Espanyol quan aquest jugués fora per difondre el patrimoni casteller a la resta de l’Estat aprofitant el renom de la declaració de patrimoni de la Humanitat.

Aquesta notícia bomba s’ha fet ressò a les xarxes socials de seguida, portant el hashtag #OPAcastellera al top ten de l’estat, amb una allau de piulades en contra d’aquest anunci i d’altres amb més d’humor. “Així, si un terç de Salats és bo, ara el podrà fitxar una altra colla?”, “Jo vull que el Girona faci una OPA als matalassers, així aprofiten indumentària”. “Algú vol ser la meva representat? Quinta de complexitat atlètica i rossa”.  Entre d’altres.
Des de la Coordinadora de Colles Castelleres encara no s’han fet ressò, però segons el tarannà de l’entitat i les seves últimes decisions ens casos polèmics, podria desencadenar un seguit de protestes i actes contraris a la firma del contracte a arreu del país.


Evidentment és mentida. Evidentment que cap equip de futbol ni cap colla ha fet ni rebut propostes de compra ni d’OPA. Evidentment que no. No patiu, tot és broma. Però la realitat cada vegada està més a prop de la ficció. Els castells són una tradició nostra, un costum que pertany al nostre imaginari col·lectiu i a moltes mans que des de fa centenars d’any s’enfilen per poder arribar el més amunt possible. No són mans que intenten aconseguir el major nombre de diners passant per alt la força, l'equilibri, el valor i el seny. Siusplau, que les mans no ens tapin els ulls i que no ens deixin enganyar. Que els castells segueixin engrandint la tradició i la cultura.




dissabte, 2 de març de 2013

Quan amb l'autocrítica no és suficient


Arriba un moment en què fer autocrítica ja no és suficient. I avui ha arribat el moment a Can Barça. No n’hi ha prou en mirar enrere i fer una valoració positiva de l’actitud dels jugadors durant l’enèsim clàssic. Perquè no, perquè a part d'autocrítics hem de canviar el xip. 2-1 és un resultat que fa justícia al joc d’avui i d’aquesta passada setmana. Els errors s’acaben pagant i l’equip blau-grana no se'n salva. Primer va ser el Milan i després el mateix Madrid al seu camp. Si no es marca quan es pot, i més en eliminatòries directes, et fan fora. I si els jugadors no rendeixen al camp, perquè no rendeixen, es canvien i juguen uns altres. Que són persones i es cansen. Que per això ens podem vantar de tenir la millor cantera de primera divisió i d’Europa.
Però el joc exhibit avui al Bernabéu no ha estat digne d’un equip més líder que mai de la Lliga. Els setze punts (tretze, ja) de diferència entre ambdós equips avui no s’han vist palesos. Quan el plantejament no és l’encertat cal assumir les conseqüències. Ja sigui des d’inici o des de les decisions preses des de la banqueta. Sí, des de la banqueta i no des de Nova York. És cert que és fàcil tirar pedres a la pròpia teulada. Són molts qui ara ataquen a la junta i a l’equip tècnic esportiu. Són molts que han oblidat que en Tito ha aconseguit rècords que en Guardiola no va poder i són molts, també els que ja no recorden els minuts brillants contra el Màlaga o els més de dos gols per partit a la Lliga. Però tampoc cal ser il·lusos. No pot ser que una porteria guardonada amb un Zamora durant tants anys seguits sigui incapaç de mantenir la porteria a zero en tretze partits consecutius. Feia dècades que això no passava. La defensa no està per la feina i el porter, doncs el porter està per altres coses.
A més, un equip com el FCBarcelona que sempre ha estat l’abanderat del joc net i del “no parlem dels àrbitres”, no pot ser que recolzi els 0 punts d’avui amb un penalti no xiulat en el darrer alè de partit. Sí, és penalti. Però només hem xutat dues vegades entre els tres pals. L’àrbitre, per molt dolent que sigui, no en té la culpa. Com tampoc en té la culpa la mala fortuna de l’Alexis, el teatre d’Alves, el dit de l’Alba o el desencert del Thiago al mig del camp. La culpa és de l’equip i de l’afició. L’equip per no respondre com ho estava fent fins ara, per badar contra l’etern rival i per posar més nervis del compte en una eliminatòria de Champions. Per no córrer com ho feien, per no acabar les jugades i per estar imprecisos en defensa. I també és culpa de l’afició. Per no saber respondre davant d’un equip que sempre ha hagut de picar pedra per ser on ara és. Estem malacostumats. Però si ets seguidor del Barça, has d’apretar les dents, cridar una mica, desfogar-te i seguir recolzant a un equip que en cinc anys triplica els trofeus de l’equip que avui ens ha guanyat en la mateixa franja temporal. Però no l’equip que ens ha passat la mà per la cara, siusplau. En el que sí que ens segueixen passant la mà per la cara és en grau de racisme d’un gran sector de la grada. Llàstima. 

I no en dubteu, contra el Milan guanyarem. Guanyarem perquè sabran veure que s'han de canviar coses.