Pastís de noces

Va pensar que un suc de taronja natural li aniria bé per calmar els nervis que no la deixaven dormir. Va obrir la porta del garatge i va anar fins el prestatge dels cítrics d'on va agafar tres taronges grosses. Sabia que el suc no calma els nervis, però a ella el que de veritat la tranquil·litzava eren els records que li evocava el líquid taronja. Li feia pensar en aquells matins abans d'anar a l'escola i a l'institut. En aquells esmorzars que li preparava el pare els dilluns, dimarts i dijous o la mare els dimecres i els divendres. El suc era el canalitzador dels records. El got de llet amb Cola-cao, el pa sucat amb més amor que destresa, la sucrera llesta per rebre cullerada i la ràdio engegada sempre abans que baixés a esmorzar. I és clar, el suc. El flamant suc de taronja que, segons els pares, li donava l'energia necessària per començar les classes. Era un suc especial. Recordava que des de l'habitació sentia com es queixava la màquina exprimidora i es barallava amb la ràdio per a veure qui era capaç de fer més soroll per despertar-la. Però no ho recordava enfadada, no. Feia memòria i veia que realment li agradava despertar-se d'aquella manera. Això sí, ella no sortia del llit i s'hi quedava ben arraulida fins que el seu pare, o la seva mare (tornant a la relació de dies) li anés a fer un petó i li digués que fes via.
Va arribar a la cuina i es va fer el suc. El soroll era el mateix tot i que la màquina era diferent, se l'havia comprada nova en aquella botiga d'electrodomèstics de la qual tothom en parlava. Res de l'altre món. El suc, en canvi tenia el mateix gust. Aquella acidesa mesclada amb la dolçor de la sucre. Aquells grumollets que, en el fons, tant li agradaven. Poc a poc, i sense adonar-se'n, els nervis van anar marxant i desapareixent com el suc del got. Aquella muntanya de preocupacions que li impedia el son s'havien dissolt més i tot que la sucre que havia afegit curosament al suc acabat de fer. Així que, ja més tranquil·la, va passar una aigua a la màquina i va col·locar el got i la cullera al rentavaixelles que ja demanava que el posessin en marxa. Va enfilar el camí de tornada cap al llit arrossegant els peus i recordant les sabatilles que duia la seva mare quan ella era petita. S'assemblaven moltíssim.
Al llit, tapada amb una manta i de cara amunt, però, la son no l'atacava per cap costat. S'havia acabat el llibre que feia poc més de dos dies havia començat, es sabia els tres CD's que jeien sobre el despertador-reproductor – també de la botiga aquella d'electrodomèstics de la qual tothom en parlava- i no tenia ganes d'obrir el diari del primer calaix. Es va asseure sense sortir de sota els llençols i va obrir la làmpada de la seva tauleta de nit. Si el suc no l'havia calmat, què la podia calmar? Passava de prendre's un somnífer o algun dels remeis que la seva mare l'hi havia receptat des de la farmàcia on treballava. No, perquè sabia que no era del tot bo. Ja estaven aquí, els nervis i les preocupacions havien tornat. No podia dormir!
Es va girar i va mirar al seu marit. Dos anys més que ella, i això que encara no arribava als trenta. Advocat, formal i esportista. Ros, maco i bona planta. Com a ella li agradaven. Què més podia demanar? Era perfecte. Per això s'havien casat. Però ella, continuava sense poder dormir. Ostres, amb aquella primera setmana de casats, començava a entendre perquè ell mai havia volgut dormir amb ella abans de casar-se- Massa perfecte era. Els roncs de casat eren la cirereta del pastís de noces, els nervis i les seves preocupacions.