Temps

Que el temps passa, segur. Tenim rellotges, calendaris i agendes que cada dia i a cada moment ens van informant d'aquest fet que ningú pot aturar. Veiem com es fa de dia i l'endemà, al cap d'unes hores, torna a sortir el sol sempre amb el permís dels núvols. Veiem com cauen les fulles dels arbres i com els animals perden o guanyen pèl. Els ocells migratoris volen d'un lloc a un altre, recordant-nos que les migracions no les hem començat els humans. També se'ns fa evident a la vista l'avenç tecnològic. Els llibres, les enciclopèdies, els ordinadors i les wiki-enciclopèdies ens recorden de com n'eren de diferents els anys que queden enrere. Però nosaltres, també creixem i ens fem grans.
En una família pots passar de ser fill únic a fill gran en qüestió de mesos. També pots passar a ser el major de tres, quatre o més germans. Tens uns pares que al seu moment també van ser els fills grans o els menuts de la seva família. Cosa que ens indica que tenien uns pares que ara ja són avis i, per què no?, també poden arribar a ser besavis o rebesavis. Però realment el temps per nosaltres passa a diferents velocitats aparents, tot i que, us puc ben assegurar, que a un ritme constant. Quan som petits, les hores d'escola se'ns fan llargues i interminables. Sempre esperant a que arribi l'hora del pati que passa més ràpid que volant. I això, que és l'època en què fem menys hores de classe. Ara bé, quan arriba l'estiu... sabem quan comença, però no quan acaba. Són dies rere dies, setmanes que esperen més setmanes. I així, anar sumant mesos. Excursions per aquí, rius i llacs per allà i estones de futbol sala després d'hores de piscina. Són estius de bicicleta i trompades que et pelen els genolls i els turmells. Però, en el fons, són estius interminables. Ah, però mai es té el temps suficient per fer tots els quaderns.
Poc a poc, vas caminant pels anys i vas veient com l'horari d'institut et pren (no vull escriure “roba”) més hores lectives. Veus com l'hora del pati és un pulmó més que necessari i com les tardes tenen les hores comptades. La música, el ballet i el futbol, la natació o el francès i l'anglès fan que arribis cada vegada més tard a classe. Els caps de setmana s'omplen d'excursions i acampades d'esplai i partits a hores massa matineres pels pares. Les tardes de dissabte acaben en festivals de ballet o en pantalles de cine. I així, lentament i sense adonar-te'n vas fen-te gran. Però, com dic, encara no ho saps.
El batxillerat t'acaba de demostrar que sí, que pots estar tancat més de tres hores seguides en una aula i que, les tres hores de classe de primària fan riure (ara, no quan feies primària). Les tardes, entre exàmens i més activitats, que no saps d'on surten però t'ocupen bona part del temps, van convertint-se en tardes-vespre, tardes-vespre-nit-no-vinc-a-sopar-ho-sento-pares. I llavors és quan veus que potser sí, que el fet de tenir moto des de fa quatre anys o de veure que l'institut et tanca les portes, et pot indicar que el temps avança i tu també.
Però potser, quan més te n'adones que ja no ets ahir i que demà aviat quedarà enrere és quan t'asseus amb un amic en un dels bars que ens pres tardes lectives i comenceu a fer memòria d'aquelles colònies on encara eres nen i no monitor, on idealitzeu aquell entrenador que us va fer guanyar la lliga quan éreu infantils de segon any. O potser quan veieu que els vostres monitors es casen i et conviden a la seva boda. I al cap de poc, et conviden al bateig del seu primer fill. Un fill que potser serà l'únic, o que al cap de pocs mesos esdevindrà el germà gran i, per què no?, potser el gran de tres o quatre germans. Llavors, miraràs enrere, observaràs fotos de quan no portaves barba ni et pintaves els ulls per anar a classe i veuràs com sí, que el temps no es queda parat i que el rellotge i el calendari són dos objectes que sempre et diran la veritat, com el mirall on vas veient aquests, i més canvis.