Badava, badava i no vaig poder estar-me’n. Portava més d’una hora mirant-lo. Què dic ara? Una hora? Tan debò. Portava vora tres hores observant-lo. Tres hores aquell dia. Ara bé, no podia contar quants dies feia que em col·locava en aquell banc de la placeta del barri antic de la ciutat comtal. A més a més, sempre era la mateixa rutina. Arribava cap els volts de les vuit del matí, tot just després del cafè al bar d’en Pep. En Pep era amic de tota la vida, de tota la seva vida. Al banc de sota de casa seva, no hi ha havia mai ningú. De fet, en aquella placeta no hi acostumava a haver-hi ningú a aquelles hores. Per què enganyar-nos? Ni en aquelles hores ni en d’altres. Ocupava el meu lloc i treia el diari. El treia i el deixava al meu costat. Llavors era quan podia aixecar el cap i veure que la seva persiana ja estava pujada. Una sort, perquè fer el viatge en va no era la meva intenció. D’altra banda, però, si un dia no hi era ni passava res. M’hi quedava una estona, i si estava de bon humor intentava completar els mots encreuats de les pàgines de passatemps. Aquelles que solen anar acompanyades dels horòscops i cartes astrals. A les dotze ja feia mitja hora que havia marxat. Ell sempre sortia de casa a tres quarts de dotze. I no volia que em veiés.
Però bé, tan badar i badar, he badat més del compte i la seva mirada s’ha clavat en la noia del banc. La noia del banc ha fet veure que passava un ocell i ha desviat la mirada. Que idiota. He començat a córrer quan he vist que ell desapareixia. Bé, mentida, quan he vist que la porta del seu replà s’obria.
- Eh! Espera’t, no marxis- crida el noi- que no em sents? Escolta’m, no corris.
“Sí, sí que et sento, és clar que et sento! Però he de córrer, no vull que em vegis”. El meu cap no para de pensar. Sort que tinc l’església aquí davant. No
El localitzo al fons de l’església a mà esquerra, just al costat del Santcrist. M’hi apropo i m’espero a la banda corresponent, no hi ha ningú. Sento passos afanyats i dedueixo que és el parroquià. En efecte l’he encertat.
- En el nom del pare, del fill i de l’esperit sant. Vostè dirà. – parla la veu de dins-
- Bon dia, pare. He de confessar un secret. Un secret i la vergonya que porto a dins.
- Expliqui’m, filla.
La veu del mossèn és càlida i m’inspira confiança. Sembla jove, no deu tenir pas més de trenta anys.
- Fa mesos que vinc a aquesta plaça i m’assento al banc d’aquí al davant.
- I quin és el problema? Segueixi.
- Bé, el cas és que hi vinc per observar d’amagat a un noi que viu just al costat oposat de l’església. Cada dia el miro, perquè m’agrada. És pecat espiar?
- Filla –comença el discurs del sacerdot- espiar a la gent no està bé, de fet, estan aquí parlant amb mi, ja sap que alguna cosa dolenta ha fet. Però segur que és tan sols això?
- No. Miri, avui m’ha descobert i ha baixat corrents les escales per atrapar-me. D’aquí la vergonya. M’he refugiat aquí dins.
- Li ha dit alguna cosa?
- Sí, la veritat és que m’ha demanat que em quedés, que no marxés corrents. Però com volia que em quedes, mossèn? Quina vergonya! Què he de fer? – vaig preguntar tot i no creure en ell, en les paraules de sacerdot-
- El que ha de fer ara és sortir del confessionari.
Surto estranyada de dins. Mai m’hagués pensat que acabessin així aquestes coses. Sempre havia cregut que em farien resar alguna oració cristiana. Val. Ja ho he entès. Ell també. Quina vergonya. Ja no cal que arrenqui a córrer. Ara ja no val la pena.
Qui m’havia de dir a mi que m’enamoraria d’un mossèn? Qui m’ho havia de dir? Qui li havia de dir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada