Revolució tecnològica

Avui al matí un company de classe (del qual no desvetllaré el nom per tal d’evitar-me problemes -és igual el tipus de conflictes, la qüestió és que poden ser-hi-) ha arribat amb una cara moixa, bé, us estic mentint, era entre moixa i emprenyada. No és normal en ell, ja que sempre llueix un somriure d’orella a orella que costa poc d’encomanar. El fet és que m’he vist obligat (perdoneu-me per l’estructura prohibida) a preguntar-li què li passava. “Ei, hola, què tal?”, la resposta ha estat un “bé”, però un “bé” apàtic, dels que emet la teva boca quan tens pressa i et trobes un conegut (fixeu-vos que no he dit amic) i no tens temps ni ganes de parlar amb ell. No m’ha agradat la resposta i he burxat. N’he tret resultats. El problema raïa en un treball de Psicologia de la Percepció que havíem d’entregar avui a primera hora. “El vaig guardar al meu ordinador i a un llapis (òptic, espero que s’entengui) per si cas. Avui al matí quan l’he anat a imprimir a la copisteria, havia desaparegut, no hi era”.

Us preguntareu (o no) a què ve “tanta” preocupació per un company de classe. Doncs bé, el seu patiment injust m’ha fet destapar una beneta que duia a l’ull. El nostre dia a dia, des de la Revolució Industrial, s’ha anat adaptant a un conjunt de màquines i enginys diferents conjugats sota el magnífic i explèndid sostre de la tecnologia. Això és bo si tenim en compte que la humanitat sempre ha viscut entre revolució i revolució, començant per la sedentària, fruit de la ramaderia i l’agricultura i acabant, bé, acabant per cap perquè segur que la digital no serà la ultima. Ara bé, si ho mirem des del punt de vista de confiança, les coses comencen a canviar, això sí, sempre des del meu punt de vista.

Què vull dir amb tot això? L’home ( i la dona, de veritat ens hem de buscar problemes amb els plurals genèrics?), temps enrere es llevava quan sortia el sol, quan el seu rellotge biològic el despertava. Actualment, l’home té una ràdio-despertador, un telèfon mòbil i, a vegades i en molts casos, fins i tot el papa/papà i la mama/mamà que et desperten. Anys enrere, l’home escrivia a mà, i això si tenia la gran sort d’escriure. Ara hi ha estudiants que prenen apunts amb l’ordinador portàtil d’última generació a classe. Caminar, res de vehicles que els duguessin als llocs. Ara qui camina, molts cops és tractat de boig. “Si tens bicicleta, cotxe, autobús, tren, avió...!”. I d’aquesta manera podria anar posant exemples i més exemples. Tants, que fins i tot ens pararíem a pensar si realment l’exemple que he posat és tecnologia, de l’acostumats i avesats que hi estem.

Ostres! Estic criticant tot el que m’envolta. No, no i no. No és això. Simplement, com he dit anteriorment és que m’he plantejat el nivell de dependència que tenim de les sempre noves tecnologies. Avui en dia ja no es pot ser estudiant sense tenir connexió a la xarxa ( africada?) – no volia posar cap més exemple, ho sento-. Però realment, tot el que tenim ens fa falta, és a dir, no voleu dir que estem creant més i més màquines que supleixen funcions que ni nosaltres fem? De debò creiem que ens poden tenir lligats de mans i peus? Hauríem de provar de pensar-hi una miqueta, només uns instants, i veuríem com l’esser humà (espècie humana, si voleu), es passa de la ratlla imaginària tecnològica que nosaltres mateixos hem creat i creuat.

I tornant al meu amic, voldria citar la frase que ha desencadenat aquest text: “és que no hi entenc d’ordinadors, i el no poder-hi fer res em fa sentir impotent. Odio sentir-me impotent amb aquestes coses”. Veieu com ens tenen lligats de mans i peus? Qui es queda una mica endarrerit, ja pot dir-li adéu a la meta fictícia.


PS: perdó tecnologia per criticar-te (sempre des d’una humilitat constructiva) i usar-te al mateix temps, al haver estat engolit pel fenomen tecnològic dels blogs.