diumenge, 1 de març del 2009

Somriu, qui t’ho prohibeix?

Una nova aventura. I per començar-la he decidit una carta, una carta que em porta bons records. Els vull compartir. ( Ah, la carta no és real, però ho podria ser)



Hola:

Senyores, senyors, primerament, molt bona nit. Ostres, perdó, quins nervis, i això que ho duia tot preparat!. A veure, intentarem fer un esforç i començar: M’agradaria donar les gràcies a la gent del meu voltant: la que m’ajuda a respirar, la que em dóna les forces per arribar fins on estic, aquelles persones, que per poca estona que passin o hagin passat al meu costat, m’han fet més fort, les que m’han fet més baixet l’esgraó que em separava de l’ahir a l’avui, i que sé, que també m’estan aplanant el de l’avui a demà. Tampoc vull oblidar-me de la gent amb bata, la gent d’uniforme, homes i dones atrafegats, que van i vénen, pugen i baixen i que per manca de temps, no han pogut dir-me res. També voldria agrair aquest premi a la meva família, sí, ja sé que sona típic, però us asseguro que si un dia us toca a vosaltres, també ho acabaríeu fent, perquè és inevitable, que seríem sense la família? A les persones, grans i petites, que m’han fet el llit, que si els hi demano hem compren un llibre, als qui en algun moment m’han fet de braç dret, o esquerre. A la gent que m’ha permès pronunciar aquest... Perdoneu, és el primer premi que recullo i se’m fa estrany parlar davant de tanta gent, ho sento ...aquest discurs, ara sí. També els que em van corregir les faltes, que per cert, no eren poques. També vull fer una menció especial, i sé que m’ho agrairan, als meus amics d’abans, els d’ara i els de la tota la vida. Ells ja saben qui són, ells ja saben totes les coses que em viscut, des d’aquelles aventures amb containers, fins a les partides de daus sense fi, que de fet sí que tenien fi, perquè sempre hi havia alguna veu cridant-nos. Bé, continuem que ja queda menys.

Aquest guardó també és de la gent anònima, de la gent que es sent reflectida en la meva obra, de la gent humil, de la gent que ha lluitat i ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes, de la que no les ha de fer, però que lluiten per fer un món més just, un món on els diners no ho siguin tot i els somriures no es contin amb els dits de les mans. També és cert que sona un pèl tòpic, però no mentiré, és el que penso. I tampoc oblidar-me d’una personeta especial, del meu germà petit, perquè sense tu, no hagués estat res mai, i ho dic de veritat. Us torno a demanar disculpes, aquestes llàgrimes no estaven previstes en el discurs, i a més a més, m’han esborrat alguna que altra lletra, disculpeu-me.

Al què deia, gràcies al meu germà petit, perquè sense ell, sense tu, que sé que m’estàs veient, mai hagués estat res, no m’hagués pogut desplaçar lliurement, m’hagués trobat masses barreres. I així amb tothom, amb tots, a totes les persones que estimo, i que m’estimen, ja sigui molt, poc, per grans obres o petites accions que ens han arrencat un somriure mutu. Perquè, i ja per acabar, m’agradaria demanar-vos un favor, un petit dret que m’atorgo: somrieu, qui us ho prohibeix? I us ho dic, perquè un dia vaig veure un somriure i, us ben asseguro que em va canviar la vida, és més, espero que no el perdeu mai. I ara ja sí, moltes gràcies i bona nit.

Oi que somiar està bé? Aquest és el discurs que va escriure el meu germà gran pocs dies abans de morir. Llavors, encara érem dos nens, dos adolescents amb somnis. Jo m’ho passava bé portant-lo d’un lloc a un altre amb la cadira de rodes, i ell m’explicava les seves aventures amb els homes i les dones uniformats de blanc de l’hospital, de la gent que li feia el llit, de la gent que l’anava a veure quan jo tenia classe... I així fins els últims dies. La malaltia que tenia era dura, i ell ho sabia, però això mai li va fer perdre el seu anhel de lluitar i de somiar. I sabeu que era una de les coses que més m’agradaven d’ell? El seu somriure, que somreia, que sempre somreia, i que s’encomanava com un badall matiner en una aula d’institut. Per això, aquest discurs somiat seu que avui us he volgut llegir, em fa recuperar el meu. I per això avui us l’he volgut llegir, perquè sé que ell ara estaria somrient, i perquè no? Per robar-vos-els a vosaltres. De veritat, que val la pena. I ara ja sí, moltes gràcies per escoltar-me i prestar-me una valuosa estona del vostre temps, bona tarda.

Ah, per cert, me’n oblidava: Somieu, lluiteu, sigueu forts, però sobretot, somrieu, qui us ho prohibeix?

1 comentari:

  1. no tinc gaire temps, prometo mirar-m'ho amb més dedicació en un altre moment. però que no falti el primer comentari, que tinc l'honor que sigui meu. doncs res, et dono la benviguda al món dels bloc(g?)s.

    una abraçada:)

    ResponElimina