Fa temps que el moviment “neohippie”, per dir-ho d’alguna forma que no molesti a gaire gent, s’ha estès pel món, Europa, el nostre principat, i per què no dir-ho? Pel meu, i de tants altres, poble. Ara bé, aquest moviment no afecta només a la gent normal (normal: persona que no és famosa, segons la meva accepció). No. Aquest moviment s’ha escampat com una taca d’oli per diferents camps, i no precisament de conreu.
Grans músics s’han afegit a la moda aquesta, tot i que no es sap ben bé si ells en són els creadors o una simple víctima més. A veure, la qüestió no està en la forma de vestir (cara tot i que sense trencar la estètica neohippie), la forma de parlar amb els periodistes (a vegades arriba a ser arrogant i tot) o les lletres de cançons (no negaré que al menys, sembla que es comprometin), sinó que el problema rau en la forma de guanyar els diners. En aquest post no em posaré a parlar, ni molt menys opinar sobre la nacionalment coneguda SGAE, ja que els diners que guanyen els cantants i grups de música amb CD’s venuts, és insignificant amb el que arriben a guanyar en un sol concert (sempre parlant de grups amb, ja consolidats o a punt, objectius comercials). Doncs sí, grups estatals s’enriqueixen de mala manera amb entrades cares pagades per adolescents, joves i adults encegats per unes cançons plenes de promeses i somnis perduts. Aquestes entrades sempre queden justificades per les elevades taxes que es demanen des de l’escenari, entenent per escenari, músics en ple dret.
Què vull dir amb tot això? Està molt bé que músics es comprometin amb causes com la lluita de classes, la guerra contra la contaminació o altres temes cada cop més freqüents en lletres cada vegada més comercials (valgui la redundància i el paral•lelisme i em perdonin els que creguin que no val). El que no està tan bé és que per dos hores de concert cobrin més que la majoria de treballadors humils en tres o quatre mesos. Si més no, que no parlin de “tots som iguals de pobres” i que després et cobrin a preu d’or els minuts d’escenari i les gotes de suor. D’altra banda, tampoc és favorable que músics de gran talla facin concerts gratuïts en determinats llocs per mostrar simpatia i que la música que es fa és gratuïta, i que l’endemà et cobri el que valen les dos entrades al poble del costat. No, això no és just.
En resum, si vols que la gent t’estimi, si us voleu veure en les llistes top ten d’arreu del món, no aparenteu coses que no són, o si més no demostreu que sou persones i que penseu. Mostreu-nos que les lletres que canteu, són reals i no només fal•làcies polítiques. D’acord, accepto que sempre acabo sent molt crític, però ostres, al final un n’acaba tip, si m’agrada la música, si ens agrada la música, per què ens ho feu tot això?
PS: m’agrada la música, estimo a la música i la necessito a cada hora. Perdoneu-me si he pecat.
PS2: al final em faré pesat amb PS’s
Grans músics s’han afegit a la moda aquesta, tot i que no es sap ben bé si ells en són els creadors o una simple víctima més. A veure, la qüestió no està en la forma de vestir (cara tot i que sense trencar la estètica neohippie), la forma de parlar amb els periodistes (a vegades arriba a ser arrogant i tot) o les lletres de cançons (no negaré que al menys, sembla que es comprometin), sinó que el problema rau en la forma de guanyar els diners. En aquest post no em posaré a parlar, ni molt menys opinar sobre la nacionalment coneguda SGAE, ja que els diners que guanyen els cantants i grups de música amb CD’s venuts, és insignificant amb el que arriben a guanyar en un sol concert (sempre parlant de grups amb, ja consolidats o a punt, objectius comercials). Doncs sí, grups estatals s’enriqueixen de mala manera amb entrades cares pagades per adolescents, joves i adults encegats per unes cançons plenes de promeses i somnis perduts. Aquestes entrades sempre queden justificades per les elevades taxes que es demanen des de l’escenari, entenent per escenari, músics en ple dret.
Què vull dir amb tot això? Està molt bé que músics es comprometin amb causes com la lluita de classes, la guerra contra la contaminació o altres temes cada cop més freqüents en lletres cada vegada més comercials (valgui la redundància i el paral•lelisme i em perdonin els que creguin que no val). El que no està tan bé és que per dos hores de concert cobrin més que la majoria de treballadors humils en tres o quatre mesos. Si més no, que no parlin de “tots som iguals de pobres” i que després et cobrin a preu d’or els minuts d’escenari i les gotes de suor. D’altra banda, tampoc és favorable que músics de gran talla facin concerts gratuïts en determinats llocs per mostrar simpatia i que la música que es fa és gratuïta, i que l’endemà et cobri el que valen les dos entrades al poble del costat. No, això no és just.
En resum, si vols que la gent t’estimi, si us voleu veure en les llistes top ten d’arreu del món, no aparenteu coses que no són, o si més no demostreu que sou persones i que penseu. Mostreu-nos que les lletres que canteu, són reals i no només fal•làcies polítiques. D’acord, accepto que sempre acabo sent molt crític, però ostres, al final un n’acaba tip, si m’agrada la música, si ens agrada la música, per què ens ho feu tot això?
PS: m’agrada la música, estimo a la música i la necessito a cada hora. Perdoneu-me si he pecat.
PS2: al final em faré pesat amb PS’s
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada