Temps aconfessionals

Després de dies sense deixar-me caure (de forma escrita) per aquests ambients hi torno. No és per obligació, ni molt menys, és perquè sí, i punt. Hi torno però no ho faré amb un text descrivint les vivències de la santa setmana santa. Per què? Doncs perquè no és necessari parlar de l’aïllament vallfogoní, de les classes matineres i de les de tarda (amb tanta o més son). No fa falta deixar escrit que la pluja i el sol s’han barallat com en tants altres dies o que les hores passen a ritmes diferents. No cal, perquè qui ho ha de saber, ho sap i qui no, potser no cal que ho sàpiga. Però bé, aquest text s’ha de nodrir d’alguna cosa més a part d’una introducció de tonteries.

Ens trobem immersos en uns dies de tradició religiosa, de cultura heretada. I que quedi ben clara la paraula “heretada”. Aquesta no és una cultura pròpiament nostra, no. No deixa de ser cerimònia cristiana, parafernàlia eclesiàstica. En una democràcia laica no pot ésser que institucions públiques, i ens supragovernamentals aboquin (tants) diners, (tant) de temps i entusiasme. No pot ser que barregin les tradicions culturals amb les pròpiament religioses. No vull que sembli un atac a l’església perquè aquest text no ho és. Simplement és una queixa a les barreges mal fetes, als falssos laïcismes i les mentides santes.

Partim des de la base on un estat és aconfessional, per tant no s’ha de decantar per cap religió. Ara bé, segons les normes de la cultura occidental, ens regim per costums cristians on la majoria de festivitats coincideixen amb alguna festa religiosa. Només cal pensar en les vacances de Nadal (segur que Jesús va nàixer al desembre?), en les de Setmana Santa (deu ser santa per alguna cosa...), o en les festivitats majors de pobles i ciutats de diferents mides. Només se’n lliure la d’estiu, i obrint i tancant llibres, en algun moment o altre trobaríem alguna relació. Tradició pagana, robada pel cristianisme.

Ostres! (paraula que m’agrada usar en gairebé tots els meus posts) Començo per una cosa, me’n vaig per una altra i sembla que el fil del text se n’hagi anat a parar a una polsera (potser és perquè no em poseu en cap balança). Continuem. Quan parlo de l’estat aconfessional, vull dir que amb la mateixa regla de tres, pot decretar festa un dia (o una setmana) que sigui festivitat per una altra relació. Però bé, deixaré de fer volar ocells, perquè per dos mil paraules mal contades d’un text poques vegades s’han canviat coses. Ara bé, a mi ningú m’ho treurà.

Per cert, la setmana santa ha durat el mateix que sempre.