La capseta amb forma de sol

Els dies d'estiu havien arribat. Les temperatures altes i les ombres a preu d'or n'eren el testimoni més clar. Les escoles havien canviat els professors pels monitors de casals, menys atapeïts que altres anys. Les piscines municipals estaven plenes, tot i que no tan com les particulars. Ell, mentre tant, seguia buscant la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia quan havia complert setze anys.

Havia obert tots els calaixos i també els havia buidat. Res de res. A l'armari, a part de piles i piles de jocs de quan era menut –i pols-, ni rastre de la capseta en forma de sol. Sobre la taula i les seves prestatgeries no hi havia cap cosa més que llibretes plenes d'apunts i llibres llegits o per llegir. Semblava que la capseta hagués desaparegut, s'hagués esborrat de l'habitació. Així doncs, va pensar que podia haver-la deixat a l'habitació del seu germà petit. I, després d'haver tornat totes les coses que havia tret del seu lloc habitual, va dirigir-se al refugi del seu germà. En Marc no hi era, no va haver de demanar permís. Aquesta vegada, però, va començar mirant sobre la taula i als prestatges que la protegien. Tal i com s'esperava, ni rastre de la seva caixeta. Tampoc la va trobar als calaixos plens de roba cara ni als armaris nodrits de camises, sabates i cremetes.

Ai carai! No entenia res. Era impossible que una caixeta amb forma de sol s'hagués volatilitzat. Per això, va seguir la recerca per l'habitació dels seus pares, on va obtenir al mateix resultat, així com al despatx o la sala de planxar (que, de fet, eren el mateix recinte). A la cuina tampoc la va trobar ni a la caseta del gos. Només li quedaven els dos lavabos i les golfes. Va començar pel lavabo de baix, el petit. Pocs racons per haver-se amagat. Com ell ja es pensava abans d'iniciar la busca, res de res. Del lavabo de dalt, amb més amagatalls, va obtenir el mateix resultat: sortir-ne amb les mans buides, tot i que amb el ventre més descansat. Va ser així com va decidir iniciar l'empresa a les golfes. Va pujar poc a poc les escales, fent moviments d'espia, com si d'una pel·lícula de misteri es tractés. Va riure. Es va fer gràcia, als seus vint-i-dos anys i fent de marrec. Va obrir la porta ja deixant de fer el ruc i va encendre la llum. Ara feia molt de temps que no hi pujava, de fet, des que vivia amb la seva parella en un poble del Lluçanès, baixava poc a veure els seus pares i el seu germà petit. Les golfes estaven ben endreçades i plenes de caixes. Però tenia una gran sort: el seu pare ho etiquetava tot.

Va començar a llegir les etiquetes que acompanyaven les dotzenes i dotzenes de caixes d'allí dalt. Revistes cuina mama, apunts FISIO 1, joguines nens, sabates boda iaios, figures del pessebre, bombetes i altres aparells elèctrics, roba Marc, pintures i aquarel·les mama, esquís i botes papa... I va continuar llegint, però en cap hi va poder llegir “capseta amb forma de sol”. Va ser llavors quan va abandonar la recerca i captura d'aquell regal d'adolescència. S'ha de dir que estava una mica moix i decepcionat ja que no havia aconseguit localitzar la capseta amb forma de sol. Va baixar les escales fins al menjador i es va asseure al sofà, que per cert, no li agradava gaire. Quan va haver lligat la vergonya a una pota del moble del costat, li va preguntar a la seva mare si sabia on estava la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia el dia del seu setzè aniversari. La seva mare va riure múrria i li va contestar que la seva àvia mai li havia regalat una capseta amb forma de sol. Que fes el favor de pujar a la que havia estat la seva habitació i mirés sobre la tauleta de nit.

Ho va fer. Va arribar a l'habitació i va veure, astorat, com la capseta estava allí al damunt, però que tenia forma de lluna i no de sol. I és que a vegades la memòria ens juga males passades.