Espies d'incògnit

Plou, fa fred, neva i el sol desfà fins i tot les pedres. Ells dos, no es mouen, resten impassibles i inalterables al pas del temps i a les inclemències meteorològiques. No els espanta res, són forts i temen a molt poques coses. Tan poques, que nosaltres no sabem quines són.

Feia molt de temps que no es movien, tan com temps feia que havien arribat en aquell indret envoltat de verd. Només es miraven. Cara a cara, com si es trobessin en una entrevista de televisió. No parlaven de res ni donaven cap opinió sobre cap tema. No volien. Simplement, no els hi venia de gust. Escoltaven totes les converses amb el mateix rictus a la cara. No és que fessin mala cara o estiguessin enfadats, no. Els hi agradava escoltar i quedar-s'ho per ells. Reflexionar en silenci i donar-hi voltes. Hi havia moltes vegades que no hi estaven d'acord, però era igual. No volien parlar, no en tenien ganes.

Els dos eren amics, ho havien sigut des del primer dia en què coincidiren en aquell paratge. Abans, no ho eren. Es coneixien, sí, però no eren amics. No sabien res un de l'altre, però no els hi calia. No ho volien saber. Ho compartien tot des de feia... des de feia quant? Les seves mirades poques vegades es cansaven de mirar-se. De fet, només deixaven de mirar-se les nits fosques o quan algú els hi feia alguna visita a mitja tarda, més freqüents a la primavera i a l'estiu. La seva vida era aquella. Ells (no) l'havien triada. No seguien cap moda, però, tot i això, es sentien presos de gelosies pròximes. Paradoxes de la vida.

Ser nan de jardí té aquestes coses. No et mous, tens fred, et mors de calor i no pots mostrar mai la teva opinió. Ja pots estar en contra de l'ocupació del jardí del veí o ser partidari d'una plantació de gespa i mare-selva al teu voltant. Ja hi pots ser, ja. Qui t'escoltarà? Ara bé, tot aquest temps per pensar i espiar en secret el que feu, qui ens ho treu?