“Aquest gos és calcat al seu amo” “Has vist aquesta dona? És pastada al seu gos” “Mira, mira! Aquest home és igual al seu xuxo, mama!” Qui no ha dit mai aquesta frase? O qui no l'ha sentida pel carrer abans de veure com els acompanyants del profeta es posin a riure amb la consegüent mala cara del o la propietària de l'animal? No m'ho podeu negar, és una cosa que es pensa, que es veu i es diu, no ens enganyem.
Actualment, en aquests temps que corren i s'escapen, com els trens, es pot localitzar una altra comparació (igual d'odiosa que les altres) d'un calibre semblant. Sí, mireu, quan una persona es passa vàries hores a la setmana agafant trens, perdent-ne d'altres i queixant-se d'un servei públic que no és de qualitat, doncs veu coses que a simple vista passen per alt. No, no estem parlant de que la empresa estatal que controla els trens no fa bé la seva feina, ni que els revisors són les persones més amables del món (la seva majoria). No, no estem parlant de res d'això. Estem parlant dels viatgers. D'aquells que són esporàdics o eventuals; també d'aquells i aquelles que corren perquè veuen el seu tren com pita en senyal de protesta ja que vol tancar les portes; dels que van amb pantaló i americana i de les que fan ritmes amb els seus talons; i no ens oblidarem els viatgers obligats, els que es desplacen per feina o estudis. Parlem de tots ells.
Bé, mentida, parlarem d'ells i de les seves maletes, motxilles, paquets, bosses de mà i de no mà i de les històries que amaguen. Perquè sí, perquè crec que les persones i els seus recipients (a partir d'aquí, aquesta paraula esdevindrà l'hiperònim on hi encabirem els hipònims com maleta, motxilla, paquet, bossa...). Som-hi, doncs, comencem. A les estacions de tren s'hi poden veure persones de totes les edats, cultures i fins i tot classes socials, i més, des de que va nàixer la nostra amiga crisi. Amb això, podem veure recipients de totes les mides i tots els colors. Amb formes per parar un tren (que graciós tot plegat...) i adhesius de mil i un països de la estimada UE i de fora d'ella. Però el més sorprenent de tot (fins i tot més sorprenent que que hi hagi adhesius de països de dins i fora de la UE, sí, sí!) és que els recipients i les persones s'assemblen, mantenen una relació. Què vull dir? A les andanes hi podem veure homes amb americanes fosques a conjunt amb els seus pantalons que sempre van acompanyats d'un maletí fosc, seriós i elegant, com ells. També veiem dones grans amb bosses de mà del mateix color que el seu cabell curt i tintat. Els més joves, els que van a l'institut com a molt, solen portar motxilles de colors personalitzades amb pegats d'estrelles, grups desconeguts o pins amb les cares de les seves parelles. Després també hi ha els viatgers de caps de setmana. En aquest grup s'hi diferencien les motxilles de muntanya, amb molts compartiments i litres i els que porten maletes. De maletes n'hi ha tantes com la tipologia de propietaris. Grans com armaris i amb quatre rodes, estilitzades i de pell girada, de plàstic dur i colors brillants o, fins i tot, amb més d'una ansa. Els recipients són la companyia més pròxima i valuosa que es trasllada, ja sigui pel que s'hi alberga com pel preu del mateix.
Com veiem, de propietaris amb el seu alter ego convertit en recipient n'hi ha per donar i per vendre. Procedències, destins i vies dispars. I, sobretot, continguts diferents. M'encantaria poder veure que s'hi alberga dins dels recipients. No em direu que a vosaltres no, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada