"Anti.feminista"

Cada dia s'aprenen paraules noves. Cada dia, si volem, podem aprendre coses que el dia anterior encara no sabíem. I (perdoneu la meva insistència) cada dia també, pots sentir-te coses, paraules noves. Des que tinc ús de raó, m'he sentit dir moltes coses. La veritat és que la meva complexió física de quan era menut (i no tant) no m'ajudava gaire, però això són peres d'un altre perer. M'he sentit dir coses molt fortes, la veritat. I d'altres de no tant, però això sí, molt originals. Però el que encara no m'havien dit mai és "anti-feminista".

Aquesta és una paraula que encara no sé si he après avui o, simplement, l'he redescoberta. No sé què creure. Però ho vull contextualitzar, no m'agradaria que em jutgéssiu sense tenir els fets damunt la taula, sobre la pantalla. Classe de TiTdGTiC, al matí, abans del migdia. Tot anava bé, com sempre, vaja, fins que hem arribat a la darrera diapositiva. " I només és una diapositiva". Sí, només una diapositiva; i una gran actitud. Després d'uns quants minuts d'autèntic frustrament interior, ràbia continguda, han petat. Per algun costat  havia de petar, perquè estava convençut que jo no era l'únic que em sentia així de "commogut". Personalment, sempre des del meu punt de vista, penso que el neguit que tinc a dins en aquestes classes no fa més que augmentar. I em dol. M'ha dolgut. I, lamentablement, sé que em seguirà dolent.

Tots sabem que la dona no té el tracte que l'home té. Tots sabem que la història és masculina, blanca i guanyadora. Tots sabem que no tothom, malauradement, ho sap i ho hauria de saber. Però també tots sabem que hi ha gent que cada dia surt al carrer i lluita. Baixa les escales amb el cap ben dret per defensar una causa ben justa: la igualtat. I quan parlo d'igualtat no parlo de Ministeris de "stick-stack" ni d'estadístiques on la dona comença a tenir un pes en el professorat universitari. No, quan parlo d'igualtat em refereixo a les tasques de casa, a l'educació dels fills i a les mateixes oportunitats laborals. Quan parlo d'igualtat estic parlant d'una educació on la dona no estigui subordinada com tants anys porta. Però repeteixo, parlo d'igualtat.

No tots (no totes), creiem que el dinar l'ha de fer la dona, igual que l'esmorzar del marit, el berenar dels nens i el sopar diferent pels avis. No tothom creu que la dona s'hagi de quedar a casa. No tothom viu a la caverna, per sort. I sí, estic d'acord en què queda moltíssima feina per fer. Però em dol moltíssim que em cataloguin d'anti-feminista pel simple fet de defensar la igualtat, no la superioritat feminista. Perquè, ho sento molt, però el masclisme i el feminisme són extrems.

PS: espero que no us molesti més que a mi