Inspiració nocturna

Quan venia la nit, més despert estava. Quan més fosc es feia, menys son tenia. I això que no anava pas a dormir tard, ja que sempre tocava matinar, sempre. Però bé, aquestes coses no es poden triar, pensava. Així que ja havia decidit aprofitar aquell “dot” i usar la inspiració nocturna per actuar. Es tancava a la seva habitació de pensar i deixava que la làmpada de taula (sofisticada i modernament sueca) i la música aleatòria(una extensa col·lecció recopilada al llarg dels -escassos- anys) ambientessis l'habitació. Hi havia dies en que la sala es convertia en una illa caribenya; d'altres, en racons foscos d'una Europa de postguerra. Però mai repetia el lloc. S'ho prenia com un viatge sense moure's de la cambra. Això sí, tot i disposar només d'un bitllet, mai es quedava sol. Als llocs que visitava sempre hi trobava a algú. Havia estat en festes americanes on les noies porten poca roba i els homes no saben com posar-se. Havia compartit taula amb jugadors professionals de pòquer, i de no tant professionals. També havia assistit en grans trobades polítiques, de democràtiques, de menys democràtiques i encara de menys democràtiques. A vegades, però, només espiava a una princesa que s'estava canviat de roba. I ho aprofitava (no sempre, també s'ha de dir). Podia presumir, fins i tot d'haver jagut a la mateixa casa que actrius i actors del cotitzat Hollywood de meitat de segle. I no es podia queixar. Qui podia gaudir de tot això sense sortir de casa i pel mòdic preu d'una làmpada i música amplificada?

Però aquella vegada s'havia despertat en els jardins d'una senyora casa. Eren uns jardins frondosos i verds. Amb tocs de color i reflexos d'estany. Eren uns jardins que encaixaven molt bé en un sud de França de finals de segle XIX, començaments del XX. “Que bé”, crec que va pensar (al menys, és el que hagués pensat jo). Però no veia a ningú. La casa, blanca amb contrastos granatosos, no emetia sorolls ni mostrava moviments. No hi havia ningú. Era una cosa nova per ell, sempre gaudia de companyia. Va començar a caminar pels jardins, semblava que els amos i els criats haguessin marxats esperitats. Va tirar un parell o tres de pedres al llac i va molestar a uns ànecs que feien el ronso. El vent li movia la roba i li desembullava la mitja melena castanya que duia. Se sentia totalment lliure. Rere la casa, davant d'un immens prat verd que ballava al compàs del vent hi havia uns gronxadors. Uns gronxadors que es veien vellets i grinyolaven amb el mateix vent. Però de sobte, la va veure. Semblava que l'estigués esperant. Jeia sota la sombra d'un parell d'àlbers verds i alts que feien ombra als balcons del darrere de la casa. Sense dir res, com si es coneguessin de tota la vida, van abraçar-se. Suposo que ell necessitava trobar algú en aquell indret. I també crec que ella necessitava una abraçada des de feia molt de temps (però no em pregunteu el perquè, intuïció). Acte seguit, ella es va asseure als gronxador i ell la va començar a empènyer. Poc a poc, contra el vent i en silenci. No parlava. Ni una ni l'altre. Però els dos somreien. De cop i volta, quan al nostre protagonista ja li feien mal els braços, ella va decidir que volia baixar. Va ser tocar amb els peus a terra i arrencar a córrer prat amunt. El vestit blau turquesa es barallava amb el vent com els seus peus ho feien amb la pujada. Ell la va començar a seguir sorneguer. Eren com nens, com nens jugant a ser grans. Corrien i es rebolcaven quan xocaven en mitja pujada. La noia havia perdut les sabates i ell. Volia perdre la samarreta. I la va perdre. Ell se la mirava d'esquena al sol. Mentre ella li somreia mentre es treia el vestit. Tenia un cos perfecte, perfecte per ell. I això que no estava nu del tot. Però sabia que hi estaria en poc temps, en un obrir i tancar d'ulls. A obrir-los, es va tornar a veure assegut davant del teclat de la sala de pensar. La cançó s'havia acabat. S'havia fet massa tard i l'endemà s'havia de llevar d'hora. Va apagar l'ordinador després de guardar les darreres pàgines escrites.

Abans de tancar el llum, però, va prémer els ulls i la va tornar a veure, gronxant-se amb el vestit turquesa. Amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall...