El llac Rosa

Els ocells estaven perdent les plomes i els becs se'ls hi quedaven pel camí. Les ales seguien fent força per guanyar l'oposició del vent. A sota, sobre la pluja de les plomes, un grup de búfals i zebres corria buscant una cosa que no sabien que eren. Fugien espantats per les seves cues, per unes cues que se'ls hi desfeien i perdien. Les zebres perdien les ratlles i esdevenien rèpliques barates de cavalls albins. Més lluny, però no menys ràpid, més animals espantats aixecaven una polseguera que es podia veure des de la vora del Llac Rosa. Coses estranyes passaven. El llac Rosa estava ple de turistes americans, alemanys, anglesos i francesos. Estaven prenent el sol i banyant-se. Fins i tot s'hi podia veure un tobogan, o dos, ara no ho recordo ben bé. Hi havia moltes parades de gelats i granissats de gustos mai vistos, on destacaven, el cogombre amb pastanaga i el bistec amb salsa al pebre verd. Els nens corrien al voltant del llac, mentre els socorristes, amb la seva gorra i els seus pantalons típics, els cridaven i renyaven als seus pares. Els americans es barrejaven amb els anglesos i discutien sobre diaris de colors vius i cridaners. Els alemanys demanaven cervesa molt i molt freda sense espuma. Els francesos passaven de tot i es banyaven amb roba (sabia que eren francesos perquè totes les seves samarretes eren dels colors de la seva bandera.

I entre aquest paisatge, jo. Jo vestit d'astronauta i amb aletes de fer submarinisme als peus. El més curiós era que la gent no em mirava, ni em feia fotos. Potser és perquè no hi havien japonesos. Qui sap? Però retornant al fil d'aquell panorama vaig descobrir que no hi havia cap edifici ni cap pàrquing a prop. No hi havia rastre da cap carretera que dugués a aquell indret. No hi havia, ni tan sols, cap antena al voltant que donés cobertura als centenars o milers de telèfons mòbils que es sentien sonar al voltant del llac. De sobte, però, van sortir uns altaveus de sota terra, entre les parades de gelats i granissats amb cues llarguíssimes. Els altaveus tenien forma de plàtan, o de bannana, la veritat és que mai he diferenciat els dos varietats. El cas és que per aquells altaveus van començar a cridar. Cap turista s'immutava, els animals seguien fugint de les seves pors i de les seves metamorfosis. Ningú, excepte jo semblava adonar-se'n que estaven cridant un nom de forma repetida per aquells altaveus. Ostres! Era el meu nom. El meu nom! De cop i volta, aquella veu se'm va fer familiar.

Vaig obrir els ulls, mentre el deliri dels 40º es resistia a marxar. Estava suat, molt suat. I la meva mare no parava de cridar el meu nom i de mullar-me amb una tovallola xopa. Però, per la finestra, em va semblar veure, amb els ulls mig clucs, un ocell lliure de plomes i bec...