Les claus

No era ni la música forta ni la cera de les orelles. Tampoc era que no tingués ganes d’escoltar-la. Simplement estava distret, concentrat en altres coses, mirant per la finestra i deixant-se delitar per l’espectacle gratuït que hi havia fora. Els darrers mesos no l’havien acompanyat gaire a l’Albert. L’estiu havia començat amb un acomiadament massiu a la feina. Tots els treballadors del petit comerç local on treballava havien estat acomiadats. Bé, de fet era l’únic que hi treballava i l’únic propietari. Una altra empresa que feia fallida. Així doncs, les persianes del taller de claus que tants dies havia pujat i baixat, s’havien vist obligades a quedar-se baixades. Paradoxes de la vida: amb el fotimer de claus que hi havia a dins, cap podia obrir-li la porta. D’acord, s’havia casat feia cosa d’un any amb la parella de sempre (l’Helena, l’única, per ser més precisos) al poble on els seus avis ja hi anaven a estiuejar. I s’havien comprat una casa. Encara era del banc, però la cuidaven com si fos seva i en tenien tota la cura possible. No era res de l’altre món, un segon pis de nova construcció i protecció oficial. Ascensor, dues habitacions exteriors, un lavabo –estret- i una cuina-menjador amb un disseny molt modern, segons els entesos en la matèria. Però aquí s’acabaven les alegries. El seu germà petit, en Jaumet, també s’havia casat per les mateixes dates, “coses de la feina”, deia el petit; “coses de l’enveja”, deia l’Albert. I a més, s’havia hipotecat per una senyora casa. En Jaumet, a més, seria pare. Que bé, seria tiet! Mentida. Sí que li feia il·lusió que el seu germà tingués canalla, i és clar, però sabia que ho feia per passar-li la mà per la cara. Sempre ho havia intentat, amb més o menys sort. Ell, l’Albert, era estèril; coses de la (sàvia) vida.

Allí a la finestra estant, pensava. Pensava en les tardes al jardí del poble. Els seus pares sempre feien el cafè. Ei, no us penseu que fos una casa amb un gran jardí. Era una terrasseta d’uns escassos 5 metres quadrats, això sí, amb un encant ben especial. Li treien tot el suc possible. I com dèiem, feien el cafè, mentre els dos germans s’inventaven normes diferents a cada partida que feien. “Si tires tres cartes seguides sense haver-ne robat cap, l’altre n’ha de robar cinc”; “no, ara ja no, perquè si jo també ho faig, s’anul·la per sempre”. I la mare calmant-los, com sempre, mentre de fons sonaven acords de Constantí. En Jaumet sempre se les ideava per guanyar-lo com fos. Ell, al final, per mandra o descuit, sucumbia. Ja més grans, les notes. “No t’has de comprar amb el teu germà, Albert, tranquil”. El tornava a calmar la seva mare. Però no hi podia fer res, no arribava a més. Estudiava, repassava i llegia, però el seu germà, fent ni la meitat del que feia ell, li esborrava el somrís del seu set de matemàtiques. I les noies no eren cap excepció. Tot i que al final, com hem dit, l’Helena ho posà tot al seu lloc (sí, tot).

Però no, des de la finestra (del segon pis que s’havien comprat però que no era seu, sinó del banc), seguia veient que les coses no havien anant gens bé des que havia començat l’estiu. Les claus havien estat el primer, i el cotxe espatllat el segon. No tenia ni tres mesos! Sí, no és comparable, però sense feina, amb una casa propietat del banc i l’esterilitat (que no hem dit que la coneixia des de feia poc –tant intentar i tan pocs resultats...-), això és el que faltava. Es va posar a ploure i semblava que ho feia al ritme de la cançó que sonava. Ves per on, records del pati sobreexplotat. Records d’en Jaumet, que sempre li passava la mà per la cara. I que ara se n’anava. Se n’anava per acabar d’aixafar-li l’estiu. I aquesta vegada no ho feia amb malícia. Bé, pensant-t’ho bé, es va dir per ell mateix, mai ho havia fet amb malícia. Potser la paraula “idònia”, però desafortunada, per aquella situació, és que ho feia sense voler-ho. Se n’anava sense remei. Amb un nen, una hipoteca i una dona.

I potser per això no sentia que la seva dona el cridava. Potser per això la finestra era la companya de tantes tardes. I, fins i tot, potser per això sonava aquell compacdisc seguint el ritme a la pluja que li feia pensar amb les claus que no podien lligar a en Jaumet al seu costat. O no, potser no la sentia perquè només sentia en Jaumet cridant noves normes per una partida que mai podria guanyar.