Arriba un moment en
què fer autocrítica ja no és suficient. I avui ha arribat el moment a Can
Barça. No n’hi ha prou en mirar enrere i fer una valoració positiva de l’actitud
dels jugadors durant l’enèsim clàssic. Perquè no, perquè a part d'autocrítics hem de canviar el xip. 2-1 és un resultat que fa justícia al joc d’avui i d’aquesta
passada setmana. Els errors s’acaben pagant i l’equip blau-grana no se'n salva.
Primer va ser el Milan i després el mateix Madrid al seu camp. Si no es marca
quan es pot, i més en eliminatòries directes, et fan fora. I si els jugadors no
rendeixen al camp, perquè no rendeixen, es canvien i juguen uns altres. Que són
persones i es cansen. Que per això ens podem vantar de tenir la millor cantera
de primera divisió i d’Europa.
Però el joc exhibit
avui al Bernabéu no ha estat digne d’un equip més líder que mai de la Lliga.
Els setze punts (tretze, ja) de diferència entre ambdós equips avui no s’han vist palesos. Quan
el plantejament no és l’encertat cal assumir les conseqüències. Ja sigui des d’inici
o des de les decisions preses des de la banqueta. Sí, des de la banqueta i no
des de Nova York. És cert que és fàcil tirar pedres a la pròpia teulada. Són molts
qui ara ataquen a la junta i a l’equip tècnic esportiu. Són molts que han
oblidat que en Tito ha aconseguit rècords que en Guardiola no va poder i són
molts, també els que ja no recorden els minuts brillants contra el Màlaga o els
més de dos gols per partit a la Lliga. Però tampoc cal ser il·lusos. No pot ser
que una porteria guardonada amb un Zamora durant tants anys seguits sigui
incapaç de mantenir la porteria a zero en tretze partits consecutius. Feia
dècades que això no passava. La defensa no està per la feina i el porter, doncs
el porter està per altres coses.
A més, un equip com
el FCBarcelona que sempre ha estat l’abanderat del joc net i del “no parlem
dels àrbitres”, no pot ser que recolzi els 0 punts d’avui amb un penalti no xiulat
en el darrer alè de partit. Sí, és penalti. Però només hem xutat dues vegades
entre els tres pals. L’àrbitre, per molt dolent que sigui, no en té la culpa. Com
tampoc en té la culpa la mala fortuna de l’Alexis, el teatre d’Alves, el dit de
l’Alba o el desencert del Thiago al mig del camp. La culpa és de l’equip i de l’afició.
L’equip per no respondre com ho estava fent fins ara, per badar contra l’etern
rival i per posar més nervis del compte en una eliminatòria de Champions. Per no córrer com ho feien,
per no acabar les jugades i per estar imprecisos en defensa. I també és culpa
de l’afició. Per no saber respondre davant d’un equip que sempre ha hagut de
picar pedra per ser on ara és. Estem malacostumats. Però si ets seguidor del
Barça, has d’apretar les dents, cridar una mica, desfogar-te i seguir recolzant
a un equip que en cinc anys triplica els trofeus de l’equip que avui ens ha
guanyat en la mateixa franja temporal. Però no l’equip que ens ha passat la mà
per la cara, siusplau. En el que sí que ens segueixen passant la mà per la cara
és en grau de racisme d’un gran sector de la grada. Llàstima.
I no en dubteu, contra el Milan guanyarem. Guanyarem perquè sabran veure que s'han de canviar coses.