Gairebé 10 dies
després de la Diada, a Catalunya no han canviat gaires coses. Però a fora dels
nostres límits administratius sembla que el nostre clam ha posat una mica (més)
de pressa a un procés que sembla ser que ja no té volta enrere. Però no siguem
ingenus i evitem traure’ns la vena que encara molts porten als ulls. La via
catalana va fer sortir molta gent al carrer i, fins i tot, va fer descobrir a
moltes persones que hi ha vida més enllà del riu Llobregat, que la Catalunya
Nova forma part d’un poble, d’un poble que porta molts anys en moviment. Però aquesta
demostració de força que ens va col·locar en portada de rotatius xinesos i
informatius centre-americans no és res més que una punta de l’iceberg que es
porta anys gestant de nord a sud i d'est a oest del Principat.
Als Països Catalans fa més de 300 anys que vivim sota el
paraigües foradat de la gran Espanya i som un dels molts països que han reclamat la
seva independència, els seus drets. De moment el darrer d’una llista que no és
pas curta, i és que des de Xile fins les Filipines hi caben molts països. Hem aguantat
sota les dictadures feixistes que ens han intentat anular com a país i com a
éssers humans, però tot i així ens hem alçat per combatre i defensar-nos; hem
patit democràcies bipartidistes sagàstiques,
permeteu-me la llicència, que ens feien anar d’una banda a una altre; ens han
disparat pels carrers, ja fóssim obrers o advocats i nosaltres no hem decaigut;
i fins i tot ens intenten prendre la nostra dignitat en forma d’estatut
retallable, espanyolitzacions a les aules o equiparacions idiomàtiques a les
aules del principat. Però aquí estem. Any rere any sortint al carrer i omplint
places. Any rere any abans que la independència esdevingués un producte
comercial més, una altra moda on televisions públiques i diaris àvids de
lectors s’han abonat.
La Via Catalana va
ser un èxit de mobilització social. Però les manifestacions que la van succeir
també ho van ser i els mitjans les vam ocultar les van diluir dins de l’eufòria
independentista. I no ha de ser així. La independència és un objectiu que el
tenim a tocar, però és un assoliment del poble, del poble que porta anys
combatent, enfrontant-se a les forces d’ocupació i als diferents governs
estatals o de la nostra regió, ja siguin més de dretes o menys. Perquè les
esquerres no han arribat a governar mai. La independència no és un assoliment d’Assemblees
Nacionals, Convergències o Esquerres. No. No siguem il·lusos, repeteixo. És cert
que tot suma, i que la unió fa la força, (que no Unió). Però si volem la
independència que sigui una independència real. Perquè ara ja no ens podem
confirmar amb el que tenim, no podem vendre la independència a qualsevol preu
ni al primer postor. Per molt que Convergència ens vengui que ells fa més de
seixanta anys que defensen el dret a decidir i que la Marta Rovira ens vengui
meravelles de la lluita republicana hem d’anar més enllà i defensar el que
realment volem.
I el que nosaltres
volem és un país nou, un país on la democràcia sigui real i construïda pel
poble. Que la independència ens permeti canviar les coses i construir un país
millor, un país on viure-hi no sigui un pes feixuc a carregar. I és que
deslligar-nos de l’Estat espanyol per seguir lligats a les retallades en
català, la privatització amb el nostre idioma i seguir rendint comptes a
institucions antidemocràtiques i poc transparents com la Unió Europea el Banc
Central Europeu o el FMI potser no val la pena. Ja són molts anys
lluitant per la independència, però no ens pot passar per alt que en portem
tants lluitant també pels nostres drets. Drets que des de les altes esferes
catalanes, espanyoles i europees s’estan encarregant de fer desaparèixer.
I són aquests drets
els que la independència dels Països Catalans ens ha de permetre recuperar per
tal d’obtenir un estat realment lliure i independent, posant les bases socials
i deslligant-nos de la burgesia elitista que ens intenta il·luminar i entabanar
amb el messianisme independentista . Nosaltres només som un poble, i no hem de perdre de vista que si sabem mirar
més enllà de les fronteres som molts més amb uns objectius i voluntats comunes,
els drets socials. La independència ens ha de permetre obrir les portes a
aquesta lluita que no hem abandonat mai. Res, que com deia Mario Benedetti,
“al carrer, colze a colze som molt més que dos”.