NOTA PRÈVIA: parlo jo, només jo, l'Eduard. I potser m'equivoco.
No em vull precipitar. I
tampoc vull tirar coets abans d’hora ni celebrar coses quan encara no toca. No pretenc
posar medalles ni traure’n a ningú. Però sí que necessitem ser conscients de
moltes coses que a vegades és fan invisibles als nostre ulls. De moltes coses
que ens afecten a tots i cadascun dels membres de la nostra colla castellera i
el seu funcionament. Del funcionament i el dia a dia de la colla castellera
Ganàpies de la UAB.
Darrera d’una colla
castellera hi ha un equip humà de persones que treballa i vetlla pel bon
funcionament tan social com tècnic. Tothom ho sap, però a vegades no tothom
n’és conscient. Des del dia de l’assemblea general on, a banda d’aprovar mil
punts de la darrera temporada, s’exposen els nous projectes, se’ls escolta i es
decideixen, els encarregats de tirar endavant la colla, són les persones
elegides. I amb això no vull dir que previ a aquest dia no hi hagi un treball.
Qui ha estat darrere d’una colla castellera, i en aquest cas universitària, sap
la feinada que es fa i la que sempre queda per fer. La Junta ha de gestionar
més de 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les
seves pertinències perdudes. Però a banda s’ha de trencar les banyes perquè el
dia de la pròpia diada, no faltin de res: ni recursos econòmics, barallant-se
amb administracions i patrocinadors; no faltin els 10 cascs que la tècnica dels
collons necessita; que la beguda estigui on toca i quan toca; que després tot
quedi net; que en Jaume Barri no hagi marxat preocupat; que la gent no es perdi
pel camí; i que sobretot, tothom estigui content l’endemà. I, evidentment,
vetllar perquè el funcionament del dia a dia durant la temporada sigui l’idoni
i que la gent estigui informada de tot.
Però també hi ha una
tècnica. Un equip humà de persones (sí, sí, de persones) que ha acceptat
posar-se al capdavant de la colla. I que a més, ha sortit elegida per la (a
vegades gran) majoria de la colla. Aquest grup també ha de gestionar més 130
persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves
pertinències perdudes. Però també ha de gestionar els seus egos i les seves
opinions; els seus punts de vista i els seus “m’enfado i no respiro”; els seus
penso més en mi que en la colla. I us asseguro que no és fàcil. No és fàcil
triar una alineació i menys, posar d’acord a tota una colla. I tampoc ho pretén
ningú, evidentment. Sempre hi haurà persones que estiguin més molestes o menys
perquè es fa un castell o un altre o perquè puja algú o deix de pujar un altre.
Però les decisions preses sempre han de ser meditades i reflexionades; i moltes
vegades no acaben de tenir el quòrum que potser haurien, però sempre, la
tècnica creu que són les més encertades. Que no sempre ha de ser així.
Les diades són limitades.
I si això fos poc, les rondes en diades encara ho són més. Tres castells i
pilars. Cosa que limita el nombre de castellers que poden pujar a les
estructures. Tres castells on, d’altra banda, i a cada diada, des de tècnica
sempre s’intenta donar l’oportunitat a la gent de poder pujar-hi. Persones
diferents, Sempre hi ha castells més complicats que d’altres, tot i que cap és
fàcil. I sempre hi ha gent que es queda al terra. I no serà perquè no haguem
d’inventar castells! Però hem d’entendre tothom que fer castells no és només
pujar. Així com jugar a futbol no és només marcar gols o l’aprovar un examen
tipus test no és encertar-les totes, sinó evitar també respondre malament. I el
dia en què tothom entengui que el “fer castells és des de la base a
l’enxaneta”, potser les coses ens seran més gestionables. Potser no, però
potser tindrem les coses més clares. No ho sé.
Vull i voldré estar content. M’agrada que la gent
estigui contenta i que pugui celebrar els èxits; que la gent pensi en la seva
colla d’una forma global i mai personal, i que se n’adoni que dijous passat els
Ganàpies vam descarregar un 3d7, un 4d7, un 5d6, un pd5 i 3pd4 (mentre en
carregàvem un altre i desmuntàvem l’ermita dels castells). I que fent això
escrivíem la millor actuació de la nostra colla. M’agrada que en siguem
conscients i que ho puguem cridar als quatre vents perquè n’estem orgullosos.
Però m’agrada més pensar que la colla té uns valors i uns sentiments que han de
prevaler per davant de tot. Som un grup de persones. Un grup humà de gent que
comparteix molt més que castells i hores de gespa i faixa. Som una colla que, per sort o per desgràcia, aquesta temporada està coordinada per una Junta i
una Tècnica que entre tots vam votar. Per tant, som un col·lectiu que juga dins
de les normes de les decisions. A vegades, aquestes no són les més encertades,
tot i que es pretén que així sigui. I aquestes les hem d’acceptar, ens dolgui
més o menys. No ho sé, ganàpies. Potser el temps, al final ens donarà la raó. I
així ho espero. Perquè estar a tècnica també és una qüestió de confiança (cega)
en el grup blau que intentes gestionar. Jo vaig de blau. Vosaltres també?
NOTA POSTERIOR: si m'equivoco, voldré saber-ho. Repeteixo, parlo només jo.