Entre les meves debilitats preferides de
cap de setmana situaria els diumenges electorals. No puc fer-hi res. M’agraden,
m’agraden molt. M’agrada que siguin les
vuit del vespre i que els col·legis electorals tanquin. Desitjo escoltar les
primeres emissores relatant els primers sondeig a peu d’urna i espero a què els
enviats especials a les seus dels partits comencin a suar. Tot i que no tant
com ho fan els diputats i diputades que
pengen d’un fil, o de deu o dotze vots. I també m’agrada llevar-me tan d’hora
com pugui i apropar-me on em toca votar i veure les cares dels responsables de
mesa i dels interventors i apoderats. I veure com surten a esmorzar i a
encendre’s una cigarreta darrer d’una altra. I també m’agrada apropar-me a la
taula on hi ha les paperetes i agafar-ne una de cada. El meu pare sempre, des
que va començar a poder votar, les ha agafat totes. I suposo que m’ha encomanat
aquesta afició.
Les eleccions d’aquest 27 de setembre,
doncs, no són diferents pel que fa als meus interessos. Tinc ganes que arribin
les vuit del vespre i poder començar a escoltar els primers resultats i les
primeres impressions. Potser, la diferència més grossa que trobo respecte a les
altres eleccions en les quals he pogut exercir el dret a vot, és la
campanya. La llarga campanya que fa anys
que dura. Fa anys que penso que Catalunya hauria de recuperar la plena
sobirania, fa molts anys que som al carrer demanant els nostres drets. I no
parlo del 2012, 2013 i 2014. Parlo de quan la gent em mirava malament per dur
un pegat a la jaqueta dels Països Catalans. Per això, les declaracions dels
darreres mesos, les compareixences públiques i els comunicats oficials fan que
estigui més pendent de la premsa nacional, estatal i internacional. Dels diaris
i de la televisió i d’Internet. Crec que mai havia xalat tant. No diré res de
nou si cito el caràcter plebiscitari que tan la burgesia de dretes i no tant de
dretes catalana com espanyola han atorgat a aquests comicis. I tampoc obriré
els ulls a ningú si dic que l’esquerra independentista no vol deixar perdre
l’oportunitat de demostrar que el poder segueix estant en el poble i no els messies.
Per això xalo quan obro el diari i llegeixo
que Catalunya quedaria fora de l’euro i de la Unió Europea, que no tindríem
diners als bancs i que el corrarlito
seria el que ens trobaríem el 28. Trobo genial que ens diguin que el Barça i l’Espanyol
no podrien jugar a la Lliga espanyola o que el deute ens ofegaria. I m’encanta
llegir que les armes seran una opció vàlida des d’altres esferes de l’exèrcit.
I m’excita continuar llegint que als anys 40 població alemanya marxava com hi
ha gent que ara ho vol fer de Catalunya. No hi puc fer més. La por de les
dretes i del capital m’agrada. I crec que és una campanya excel·lent per sortir
els diumenge al carrer i votar amb el cap ben alt i la tranquil·litat que dóna
saber que l’endemà començarem a treballar tots
i totes plegades per construir un estat nou diferent al model imposat
per Espanya actual però també un país
diferent al que les dretes catalanes ens volen imposar.
Perquè el que no puc tolerar, i em fa mal,
és veure com partits catalans i persones elevades a icona independentista
s’apropien d’un procés que no és seu, que no ho ha estat mai i que no ho serà
mai. Persones que han tingut la capacitat per trencar amb l’estat espanyol de
fa més de 25 anys i persones que han governat a cop d’estisores, manats per
Europa, seduïts per la por a la Troika i encegats per l’estima a les
multinacionals. Deixant de banda el territori (de nord a sud i d’est a oest) i
les persones que hi viuen. No puc. No m’agrada veure com són aquests els que
volen fer-se seu la demanda d’un poble, que ja citaven Companys, Estellés o l’Ovidi.
El poble és qui ha de demostrar què som i què volem i ha de sortir al carrer,
arromangar-se i seguir treballant per construir un estat de dret, social i
deslligat del capital, les multinacionals i les energies que ens priven d’un
futur sostenible. Un país on tu i jo valguem el mateix, sense importar si
portes niqab, vas arribar en pastera o si ets dona.
Per això el diumenge 27 esperaré pacient a
què arribin les vuit. Encendrem la ràdio a l’ajuntament i iniciarem el darrer
recompte de vots d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya. Tot seguit, apagarem els llums del consistori
amb els nostres resoltats. I jo ja seré de camí a casa, perquè m’agraden els diumenges
electorals. I tinc ganes de gaudir el darrer diumenge formant part d’un estat
que ja fa masses anys que ens colonitza. Tinc clar què votaré. Fa anys que ho tinc
clar.
Diumenge, començarem a governar-nos, mentida, seguirem governant-nos. El poder
és nostre!