En Joan

En Joan s'esperava al costat de la font del seu pati amb el seu millor amic. Passaven pocs minuts de les cinc de la tarda i estava a l’aguait que el seu pare el vingués a buscar. Mentre tant, els dos anaven mirant cromos de la darrera col•lecció. Eren els jugadors de la lliga de futbol de l'estat. Se'ls sabien de memòria, però per matar el temps, inconscientment, tornaven a cantar “el tinc, el tinc; em falta, em falta”. En Joan, de sobte i com si seguís una rutina, es va aixecar, va beure un glop d'aigua de la font i es va carregar la motxilla: acabava de veure el seu pare darrere la multitud de persones que no paraven de cridar noms i noms. Estava content, sempre el venia a buscar el seu pare, i poques personetes del pati ho podien dir, això. El pare li va donar el seu més que merescut berenar (era dels pocs que ja es sabia totes les cançons) i els dos van començar a enfilar el camí de volta a casa. En arribar, va deixar la bossa a la seva habitació, es va canviar de sabates, com sempre li havien dit i es va rentar les mans (sí, també sempre li havien explicat). Després, sense perdre ni un minut se'n va anar a la seva habitació. Es va asseure a una cadira.

A en Joan sempre li havien cantat cançons del Sol i la Lluna, i ell se les aprenia. Sempre era el primer en voler-les repetir. A en Joan sempre li havien explicat que el príncep i la princesa, finalment es trobaven, es donaven un petó i es cansaven. Sempre li havien dit que hi havia el “la” i l'”el”. En Joan veia els anuncis de les Barbies i ens Kens. Quan veia un gall, no li havien ensenyat a no pensar en una gallina. En Joan era aquell nen que tenia moltes amigues, i molts amics. El Joan anava a casa dels seus amics, on la mare d'ells, o el pare, els hi preparava un berenar especial, l'altre, els hi explicava un conte de bona nit. En Joan tenia una germana, i s'estimava molt el nuvi d'ella. Els dos sempre li parlaven de les abraçades, dels petons i d'estimar. En Joan mai parlava de la seva mare amb els seus companys. En Joan, però, no entenia quan el seu professor el mirava malament. No entenia quan aquell qui li ensenyava les cançons es posava amb ell i el feia servir com mal exemple. En Joan no ho entenia. I menys, quan aquells qui no compartien l'esmorzar de l'hora del pati amb ell el senyalaven i, a vegades, li tiraven pedres. En Joan no ho entenia, però pensava al costat de la font. El Joan creia que els altres li tenien enveja. Tenien enveja que a ell sempre el venia a buscar el seu pare. Ell era feliç. No li faltava de res. Tenia dos braços i dos cames, i es posava trist quan veia algú que li en faltava algun(a). Pensava que els que se'n burlaven d'ell mai estaven contents. No estaven contents perquè no tenien dos pares.